L’accessibilitat a les estacions: Una qüestió de drets

RICARD BARBERÀ GUILLEM. Portaveu del Grup Municipal Compromís per Xirivella. Investigador a l’Institut de Biomecànica de València. Universitat Politècnica de València.

Sabies que la primera referència a una cadira de rodes és de l’any 1300 aC? I que una de les cadires de rodes més famosa és la del Rei Felip II de l’any 1595? Clar que ell, sent-ne rei, segurament no patira ni per la incertesa dels horaris ni pel preu del transport públic adaptat. Les persones amb discapacitat han existit sempre, encara que el concepte de discapacitat ha evolucionat amb el temps.

A partir de la segona meitat del segle XX la persona amb discapacitat deixa de ser principalment una malalta i es converteix (a poc a poc) en part activa de la societat, canvi de model mèdic a model social. Consegüentment, l’accent de la intervenció es resitua sobre la societat, responsable de l’equiparació efectiva en drets i obligacions de tota la població.

En 1992 les Nacions Unides estableixen el dia 3 de desembre com a dia internacional de les persones amb discapacitat. I ja saps…, si marquen al calendari un dia és que toca preocupar-se! Aquesta preocupació creixent, acompanyada amb la mobilització i l’organització de les persones amb discapacitat, propicia moltes accions a inicis del segle XXI.

El 2003 marca un abans i un després. És l’Any Europeu de la discapacitat. Augmenta la sensibilització i la visualització dels nous reptes que haurà de respondre la societat. En l’àmbit estatal, s’aprova la LIONDAU, la Llei d’Igualtat d’Oportunitats No discriminació i Accessibilitat Universal de les persones amb discapacitat. Una aposta ambiciosa en els plantejaments però pobra en el desplegament. Venia acompanyada d’una dotació econòmica insuficient i uns terminis ben laxos, de quinze a dèsset anys per a estructures ja construïdes (relacionades amb el transport) i quan les intervencions foren «susceptibles d’ajusts raonables». Però allò de «raonable»… deixa massa espai per a la interpretació!

La LIONDAU marcava també un termini de dos anys per a definir les condicions bàsiques d’accessibilitat i no-discriminació per a l’accés i la utilització de les formes de transport per a les persones amb discapacitat, que finalment pren forma amb el Reial Decret 1544/2007. Aquest decret defineix uns nous terminis, entre 2 i tretze anys, en funció de la importància de l’estació, a partir de variables com ser capital de província o el nombre de passatgers diaris, per executar «intervencions proporcionades» per complir els requisits d’accessibilitat.

En el millor dels casos les mancances en accessibilitat de les estacions de trens, podrien estar dins de la llei, per la laxitud dels terminis definits i perquè les intervencions han de ser «raonables» i «proporcionades». Però si ens centrem en la perspectiva dels drets, no resulta ni raonable ni proporcionat, que les persones amb discapacitat continuen encara a l’espera, bàsicament indefinida, de l’atorgament d’uns drets «en diferit».

Independentment del marc legal destaquen el conceptes següents. L’itinerari com a cadena d’elements accessibles, si falla un, fallen tots. A l’estació agafarem un tren que ens portarà a una destinació, amb un seguit d’accions: aproximació a l’estació, compra de bitllets, accés a l’andana, pujada al tren, trajecte, baixada del tren…. El disseny, execució i manteniment són un continu. La norma marca criteris adequats de disseny (graus màxims d’inclinació d’una rampa), però si no s’executen correctament a l’obra (una inclinació major) o no es fa un manteniment adequat (paviment esvarós per desgast o brutícia) tenim un problema. De fallides en disseny, execució o manteniment tenim exemples a Xirivella: la passarel·la al Barri de la Llum, convertida en pista de patinatge, o l’estació de Xirivella l’Alter, devastada pel vandalisme i manca de manteniment.

És pertinent recordar-ho al tancament del 2016, deu anys després de la convenció de les Nacions Unides pels drets de les persones amb discapacitat. Ara que ha estat notícia, per la denúncia de Compromís al Senat, de la manca d’inversions en l’accessibilitat de les estacions de trens de la província de Castelló. Això, clar, també és parlar d’infrafinançament d’Espanya als valencians i valencianes i obre un altre article.

Comentarios: 0

Tu email no será publicado. Los campos requeridos estan marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.