1 jove, 1.000 dones i 200.000 demòcrates

“Ens ha costat Deu i ajuda arribar fins aquí”, cantàven els Manel en un dels temes del disc “Els millor professors europeus”, i no he trobat una frase que sintetitze millor el present polític del poble valencià.
Resistència, La Punta i formació militant, any 2003, el PP obté 48 representants autonòmics; grans esdeveniments, retallades i 3 de juliol, any 2007, el PP obté 52 escons al Parlament Valencià; Cabanyal, 15M i nous horitzons, any 2011, el PP obté el seu millor resultat amb 55 Diputades i Diputats; concentracions, Primavera valenciana i marees ciutadanes, any 2015, naix el Botànic.
Després de 20 anys de resistència ciutadana i construcció d’alternativa, arribava el gir electoral mes trascendental per al poble valencià en les darreres dècades. El Botànic va suposar en lo moral, la victòria de la honestedat davant de la traició, és cert, però també ha significat en lo tangible, l’inici de la recuperació de la dignitat de tot un poble, amb la conquesta de les garanties materials per a gaudir d’una vida digna i plena, en definitiva, per a estar prop d’exercir el democràtic dret de ciutadania.

I ara, cap on anem?
Cal avançar cap a dècades d’assoliment de fites messurables que facen irreversibles els canvis mes necessaris i alhora mes significatius:
Celebrem haver fet fora al PP però volem soterrar les inèrcies de les seues polítiques.
Celebrem la creació de l’Agència Antifrau però volem eliminar els privilegis dels presidents que ens han saquejat.
Celebrem les condemnes a la corrupció però no volem mes concessions publiques als empresaris de la Gürtel.
Celebrem la regulació de les plataformes digitals turístiques però volem una taxa turística que limite la gentrificació de les nostres ciutats i garantisca la cura del nostre voltant.
Celebrem l’ampliació del Parc Públic de vivendes però volem una regulació del preu del lloguer perque siga accesible i no especulatiu.
Celebrem La Ribera però volem Dènia.
En definitiva, celebrem el naixement del Botànic 1.0 peró volem la projecció del Botànic 2.0.

I ara, a qui ens enfrontem?
Els coneixem bé, sabem d’on venen i qui són; són els qui fa 80 anys manàven afusellar als nostres iaios i amenaçaven a les nostres iaies, són els qui fa 42 anys mataven a Miquel Grau per cridar “Vuic l’Estatut”, són els qui fa 26 anys li arrebataven la vida a Guillem Agulló per les seues conviccions, però també són els qui fa 500 anys executaven a Margarida Borràs per la seua orientació sexual.
Els coneixem bé, són els qui venien als locals i a les verbenes dels nostres pobles a tensionar l’ambient i a acabar amb les nostres festes.
Els coneiexem bé, són els qui neguen els mes de 1000 assassinats masclistes des del 2003 mentre pretenen alimentar un terror que ja no aterra.
Els coneixem bé, són els qui volien acovardir-nos en l’escola, els qui buscaven humiliar al nostre amic perque no duia unes sabatilles de marca i a la nostra amiga per la seua vella xaqueta heretada de les seues germanes.
Els coneixem bé, són els qui ataquen al nostre veí Mohammed mentre idolatren al director del Banc que va arruinar a tot el veinat amb les preferents.

Són els covards de tota la vida, que baixen el cap amb els forts i s’envalentonen amb els dèbils, sabem com actúen en el dia a dia, però ara també coneixem que fan a les institucions, com a Andalusia, baixant els imposts als millonaris mentre impedeixen a les families mes humils l’accés a l’educació infantil.
Són els de sempre, i mai han pretés la disputa col.lectiva, sempre ens han buscat en soledat, amb temor, amb desconfiança i desde la individualitat. Els relats de les nostres vides i la història del nostre poble, ens han ensenyat que sols els vencerem en comú. I si, també tenim un reconeixement per als de sempre, els qui ens han convertit en el segon país del món en nombre de desapareguts, els qui ens deuen mes de vil vides de les nostres companyes en mans del masclisme i els qui van arrebatar el dret a la vida de Guillem; els reconeixem que ja era hora que vingueren amb els vots i no amb els fusils.

I ara, que cal fer?
Assumir que el resultat depén exclusivament de nosaltres; allà on fem bé les nostres tasques, on treballem bé, on reconstruïm comunitat, on organitzem i construïm cooperació, on alcem una idea de comunitat com un conjunt de persones que es cuiden i decideixen caminar juntes, allà és on no arriben els de sempre per a sembrar odi, desconfiança i desunió.
Entendre al nostre poble, els seus anhels, els seues dolors i les seues necessitats millor que els nostres adversaris, i abandonar qualsevol teoría aristocràtica que preten dbuixar un escenari en el que els partits i els dirigents son els iluminats que caminen 10 pasos per davnt d’un poble incapaç. En política la veritat no és algo que es posseeix individalment, si no que és algo que es constrüeix col.lectivament, pas a apas, paraula a paraula, pam a pam, igual qe aquella vella estaca que pretenia tombar l’avi Siset.