A casa de nou: Una volta al món interrompuda pel coronavirus

Anaven a donar la seua tercera volta al món, però va arribar el Covid-19. Quan es va decretar la pandèmia, Juan Cortell i María Albert portaven dos mesos a bord d’un gran creuer junt amb altres 2300 persones de diferent procedència. Per sort, sense infectats. Però la crisi sanitària va provocar el tancament de milers de ports marítims per tot el planeta. I tot això, més enllà de donar per finalitzat el viatge, va donar principi a una nova aventura: la de tornar a casa.

De Barcelona a Cap Verd; de Cap Verd a Sud-amèrica: el Brasil, l’Uruguai, l’Argentina… I després de fer el salt a l’oceà Pacífic a través de l’estret de Magallanes, amb visita a Xile inclosos, van arribar fins a la remota Illa de Pasqua. «El primer tram va ser perfecte, tot fenomenal», assegura Juan Cortell, veí de Puçol. Però a mesura que el vaixell avançava per la mar, també el feia el virus per la terra i, a aquelles altures del viatge, «ja començava a haver-hi molts problemes pel món i se sentien coses».

Així, encara que Oceania els esperava amb els braços oberts, este —enorme— grup de viatgers de la tercera edat continuava la seua aventura, conscients que la situació s’agreujava. I Nova Guinea va ser la primera destinació que no van poder trepitjar: no els van deixar si vulga entrar al port. D’ací a Sidney, on sí que van estar dos dies amarrats en el port, però sense baixar, «perquè ja hi havia hagut problemes amb algun creuer amb contagis». Així que l’aventura va continuar per Austràlia, això sí, des de la coberta del vaixell, observant tota la costa oest del país.

«Ha sigut una gran aventura estar dos mesos sense tocar terra», explica Cortell, emocionat, encara que és conscient la gravetat de la situació. «És molt trist el que està passant en el món, a més de la desil·lusió d’aquelles persones que estaven fent el viatge de la seua vida i ja no podran fer-lo», lamenta, destacant que molts no arribaran a conéixer les zones que els quedaven per visitar.

No és el seu cas: era la tercera vegada que donaven la volta al món, «seguides, a més», i ja havien visitat Llunyà Orient en altres ocasions: «Sri Lanka, l’Índia… És una zona coneguda perquè hem estat altres vegades». En realitat, la seua gran il·lusió i motiu del viatge era poder creuar l’estret de Magallanes i el canal de Beagle, cosa que sí que van poder fer mentre solcaven Sud-amèrica.

Malgrat tot, els seus dies sobre el creuer han sigut, tal com asseguren, molt plaents. «Tot excepcional, des del vaixell fins al menjar, els espectacles, la gent…». Este matrimoni de Puçol gaudeix fent amistats amb persones de diferent nacionalitat en cada viatge. «Normalment tens taula pròpia i entaules més relació amb el mateix grup, d’entre sis i huit persones, però coneixes a molta gent diferent».

La mitjana d’edat sobre aquest creuer és de 70 anys, i més d’un passatger sol estar repetint el viatge. I de dos, i de tres… Segons la parella, cal contractar-ho amb molta antelació «perquè això enganxa, hi ha molt poca gent a bord que ho està fent per primera vegada». De fet, parlen de Ramón, un senyor català que ostenta el rècord de temps: en total, 27 anys a bord d’un creuer, entre viatge i viatge.

El més probable és que aquesta parella torne a repetir, i continue fent-ho sempre que puga. «Vas tocant països, un dia ací, un altre allà, baixes, tornes a pujar…», explica Juan Cortell, que assegura que la navegació més llarga sense parada pot ser d’uns cinc dies. Normalment ixen del Mediterrani direcció oest, quan el mal temps ha passat, fent el mateix recorregut que ell, però dos mesos per darrere.

Dos mesos atrapats en la mar

Des que l’OMS elevara el brot de coronavirus al nivell de pandèmia, el creuer en el qual viatjaven Juan i María ha anat solcant les mars a la recerca de ports que pogueren acollir-los, sense aconseguir-lo. De fet, han estat amarrats en diferents costes oceàniques, asiàtiques i europees per a proveir-se dels béns necessaris. «Ens quedàvem en badies o enfront de ports i ens portaven gasoil i menjar en barcasses», recorda Cortell.

La volta no ha sigut fàcil. Quan van deixar arrere les vistes australianes, es van dirigir a Dubai, perquè la companyia els oferia la possibilitat de viatjar gratis amb avió des d’allí fins a Madrid o Barcelona. «Però abans d’arribar van tancar el port, i vam haver de fer mitja volta». I van tornar a Austràlia. Allí, prop de 30 passatgers van baixar a Wellington per a agafar un avió a Sydney, volar a Londres i, d’ací, a altres països. «Això sí, el que es baixara ja no podia tornar a pujar, però clar, tenien por».

La resta de passatgers van decidir esperar. Entre ells, la parella de Puçol. I el vaixell va enfilar el rumb cap a la mar Rojo, pel qual pretenien arribar a Europa. No obstant això, va haver-hi un incident mentre creuaven el canal de Suez: «Un senyor va patir un infart greu i havien de traslladar-lo d’urgència», per la qual cosa el vaixell va prendre un nou rumb: Israel. Allí, al costat de la costa, un helicòpter medicalitzat es va emportar a l’home. «I continuem navegant fins a l’únic port que ens donava entrada: Marsella».

Després d’una llarga travessia, el 20 d’abril van arribar a la ciutat francesa, on alguns passatgers van començar a trepitjar terra per primera vegada en dos mesos. És el cas de Juan i María que, llavors, havien d’agafar un autobús que els portara fins a Barcelona, on tenien el cotxe aparcat, esperant-los per a tornar a casa.

«La companyia MSC Creuers s’ha portat de deu i ha aconseguit arribar fins al final sense cap problema, ni casos d’infectats», assenyala Cortell. A més, «a tot el que vulga repetir l’any que ve li descompten quasi la meitat del preu». Pel que sembla, ja s’estan plantejant repetir… Una altra vegada.

El pròxim Nadal farà 30 anys que Juan i María viuen a Puçol. A l’edat de 75 anys, ell, i 73, ella, han visitat més de 60 països al llarg de la seua vida. Alguns, en repetides ocasions. I, de totes les regions que coneixen, Oceania és una de les seues favorites: «Austràlia i Nova Zelanda són ideals per a viure, tenen llocs absolutament paradisíacs… Encara que estime Europa, però entenc que hi ha altres formes de vida».

Però per a ells, només hi ha una: viatjar. Així, amb multitud de creuers a la seua esquena i tres voltes al món —o, més aviat, dos i mitja—, este matrimoni trotamóns per fi ha trepitjat terra, després de dos mesos atrapats en la mar i noves aventures que contar. Entre altres, la de tornar a casa en temps de coronavirus.