L’imponent Retaule de l’antic convent de Sant Onofre, a Museros

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Al lloc on hi havia un ermitori dedicat a sant Onofre, en el terme de Museros, es va edificar un convent de monjos dominicans observants per voluntat de Francesc Jardí de Menaguerra –senyor de Bonrepòs i Mirambell i baró d’Algar de Palància-, qui, prèviament, havia facilitat les seues terres en què hi havia l’esmentada ermita. La fundació va ser autoritzada per Sixt IV mitjançant una butlla de 20 de gener de 1471 i el cenobi (en aquell moment, una església amb campanar i un claustre amb cel·les i altres dependències annexes) sembla que va bastir-se en vora tres anys, fins el 15 de novembre de 1473. Encara que fou Ferran II d’Aragó qui, el 1506, propicià que formés definitivament part de la regla mendicant (Momblanch, 1966).

La casa de novicis i d’estudis es va convertir al segle XVIII en hospital de l’orde fins la Guerra del Francès, en què patí greus danys durant la batalla de Sagunt, el 25 d’octubre de 1811, i, a dures penes, subsistí fins a la desamortització del 1835. Tanmateix, en el convent van professar Joan d’Énguera (visitador i vicari general de l’orde a Aragó, més tard confessor de Ferran el Catòlic i Germana de Foix, bisbe de Vic, Lleida i Tortosa –de què no arribà a prendre possessió-, així com inquisidor d’Aragó i signant del II Tractat de Blois, 1505, en representació del monarca) i Lluís Bertran (1526-1581, canonitzat el 1671), el qual arribà a ser el seu prior entre 1570 i 1575. Fra Joan Micó fou un altre dels seus priors i, anys més tard, superior a Llombai i vicari provincial de l’orde.

D’aquell complex, desballestat el 1885 i des d’aleshores reconvertit en masia, de difícil accés per al vianant, queden unes poques restes gòtiques visibles, probablement del seu primitiu claustre i una ermita sense ús dedicada al sant titular. Segons Diago, en ell es custodiava un ‘lignum crucis’ del príncep de Viana, un còdex del segle XIII i el magnífic retaule que ens ocupa. També hi havia una creu pètria coberta, que es relacionava amb el sant dominicà, la qual pogué ser traslladada a l’entrada de la població pel camí Real fins que fou destruïda en la Guerra Civil, sent substituïda des de llavors per una moderna.

 

El retaule es creia provinent del convent franciscà homònim de Xàtiva, principalment, fins que Saralegui arribà a la conclusió que era originari del de la població de l’Horta Nord. De fet, els dos blasons que l’adornen l’adscriuen a fra Joan d’Énguera (†1513), qui degué expressar en el seu testament i entre les darreres voluntats el desig perquè, en algun moment posterior, es realitzés per a l’anomenada capella dels Énguera (segons Villanueva, el religiós disposava d’un dormitori en el convent on hi havia una mena de làpida en la seua memòria).

 

No fa molt, la seua desconeguda autoria (llavors atribuïda a l’anomenat ‘mestre del griu’, com també a Miquel del Prado) es relaciona amb fonament al pintor xativí Miquel Esteve (†ca. 1527), autor de la decoració de la capella dels Jurats de la desapareguda Casa de la Ciutat de València des de 1518 entre un bon nombre d’obres que, recentment, han estudiat i catalogat acuradament els historiadors de l’art Cebrián, Hernández i Navarro (2016). Per una altra banda, se sap que Miquel del Prado caigué en la batalla d’Almenara (18 de juliol de 1521), duta a terme entre les tropes reialistes comandades pel duc de Sogorb i els agermanats, a què ell pertanyia (Gómez-Ferrer, 2017).

 

Pérez Sánchez ja va relacionar el seu autor amb els Hernandos, pintors manxecs de l’entorn de Leonardo da Vinci, arribats a València el 1506 -potser pels oficis de Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete (Ferrer, Ferrer, 2019)-, i diversos investigadors creuen que Esteve pogué col·laborar tant amb els pintors quatrecentistes castellans com amb l’italià Paolo da San Leocadio, autor, amb Francesco Pagano, de les pintures de l’absis de la catedral (1472-1481), així com influir-se de les obres de Sebastiano del Piombo arribades al cap i casal amb el seguici de l’ambaixador Vic. Pel que fa a Del Prado, sabem que col·laborà amb Esteve en les pintures de la Casa de la Ciutat poc abans de l’esclat de les Germanies i, per tant, del seu violent traspàs sense haver testat, com també a través de diverses fonts documentals.

El retaule (444,5×387 cm), potser executat poc després de 1521, de fusta daurada i traceria gòtica desproveït de les polseres que exteriorment el protegien de la brutícia, a l’interior encara mostra en el Museu de Belles Arts de València 11 escenes a l’oli sobre fusta, de les 21 que presentava en el seu estat original: ‘Déu i l’Esperit Sant’, ‘Sant Cristòfor’, Sant Miquel Arcàngel’, ‘El profeta Balaam’, ‘El profeta Jeremies’, ‘Sant Josep’, ‘Sant Domènec’, ‘Sant Pau’, ‘Sant Pere’, ‘La crucifixió’, ‘La resurrecció de Crist’, ‘Sant Jeroni’, ‘Sant Joan Baptista’, ‘Crist en el sepulcre’, ‘Sant Francesc d’Assís’, ‘Sant Onofre’, ‘Sant Vicent Ferrer’, ‘Predicació de sant Vicent Ferrer’, ‘Sant Vicent Ferrer i l’endimoniat’, ‘Miracle de sant Vicent Ferrer’ i ‘La mort de sant Vicent Ferrer’. El qual també ha estat tangencialment abordat per Ferre (1994), qui açò escriu (1997 i 2007) i Franco (2014-2016), qui estranyament confon l’autoria, en relació a la imatge de l’altre -musulmà, principalment- en l’art d’època moderna.

En aquest context, cal recordar que la parroquial del Museros -que, com la població, pertanyeren tant a la comanda de Sant Jaume com, més breument, a la de Calatrava- també comptà amb un retaule dedicat als Goigs de la Mare de Déu d’un dels pintors més importants i prolífics de la segona meitat del segle XV, Joan Reixach (1461), ja que el que havia de fer prèviament Jacomart (1450) no arribà a executar-se mai (Gómez-Ferrer, 2003).

Darrerament, l’estudi de la personalitat artística de Miquel Esteve ha confluït en tres línies d’investigació distintes: Samper (mitjançant una tesi doctoral en 2015), Cebrián, Hernández i Navarro (a través d’una excel·lent monografia-catàleg, publicada per l’editorial Ulleye en iniciar-se 2016) i Gómez-Ferrer (mercè a un article publicat el  2017), les quals han posat d’actualitat la seua biografia i obra en la pintura valenciana del renaixement.

Vaja aquest petit article de divulgació cultural en homenatge al Dr. Hernández Guardiola (Alacant, 1953-2018), membre del Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, de les reials acadèmies de belles arts de Sant Carles (València) i Sant Jordi (Barcelona) i assessor del CAEM (Universitat de Lleida), a més de prolífic historiador de l’art a qui deu molt la recent historiografia de l’art valencià i també la literatura, en ser autor de diverses novel·les.