Museus i museus
Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València
L’any passat, el principal museu de pintura antiga de l’estat espanyol, el Museo Nacional del Prado, celebrava amb tota la pompa el seu bicentenari; tanta que, per pura comparació amb altres espais singulars nascuts amb la mateixa missió i espargits pertot arreu, més que enveja sana em produí una estranya sensació de greuge comparatiu. Dic açò sense desmerèixer en absolut la situació privilegiada del museu madrileny, atenent l’extraordinari bagatge artístic que custodia i el finançament públic i privat que el sosté.
El Prado, com altres gegants europeus de la cultura visual occidental, fou una de les conseqüències afortunades del nacionalisme decimonònic per allò de (de)mostrar al món d’aleshores quin paper havia tingut un imperi que estava a punt de deixar de ser-ho des de la invasió napoleònica i la progressiva pèrdua de les colònies d’ultramar. De fet, en aquell moment, gairebé no hi havia cap espai semblant que pogués complementar el seu llegat, principalment de caràcter regi.
Però mira per on, uns lustres després, la desamortització de Mendizábal anava a potenciar indirectament el naixement d’altres museus, nodrits –no com el Prado, de les exquisides col·leccions reials- de la confiscació del patrimoni artístic i cultural d’un munt de convents que, de colp i volta, havien deixat de ser-ho per allò de procurar certa solvència econòmica a les arques públiques d’un estat en fallida tècnica.
Museus que, com el Prado, s’acomodaren majoritàriament en edificis construïts en altres temps i per a usos concrets que no eren els pròpiament expositius, menys encara en qüestions artístiques. A diferència del de la capital del país, foren també producte de l’alienació forçosa per ser considerats fins aleshores com propietats en mans mortes (és a dir, no productives).
Sense anar més lluny, el Museu de Belles Arts de València, també conegut abans com a Museu Provincial i Museu de Sant Pius V depenent de la seua ubicació, fou producte d’aquesta onada desamortitzadora que, sobtadament, li procurà uns fons artístics impensables abans de 1835. D’això i de l’excel·lent col·lecció que conserva la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, cal no oblidar-ho. Tanmateix, el nostre museu de capçalera per antiguitat i riquesa dels seus fons entre els segles XIV i XX (enriquit progressivament amb altres adquisicions i donacions), sempre immergit en obres d’ampliació i/o restauració i, per consegüent, necessàriament provisional pel que fa al seu projecte museístic, mai no acaba d’arrancar i mostrar d’una vegada la riquesa que atresora en les millors condicions possibles.
En aquest context malabar, no ha ajudat massa, dic jo, la seua doble ànima autonòmica-estatal ni la provisionalitat de la seua direcció, com tampoc la idoneïtat d’alguns dels seus darrers caps rectors. Ara, des de fa uns mesos, aquest entrebanc sembla que ja s’ha superat, doncs, després d’experiències d’allò més rocambolesques que no paga la pena recordar, torna a haver-hi una direcció sòlida a nivell científic. El que no sé és si, a més, l’actual rector compta amb els recursos humans i econòmics per a posar en marxa el seu propi projecte.
Mentrestant, per la incidència de la pandèmia, poques mesures de seguretat haurà posat en marxa el personal del mateix atès l’esquifit nombre de visitants que té el museu sovint (ho dic sarcàsticament, clar està), menys encara s’haurà llavat la cara a l’exposició permanent que roman petrificada des de fa dècades. Res a veure amb el Prado, posem per cas, puix en paraules del seu director –qui coneix molt bé el museu valencià: a Madrid s’ha fet de la necessitat virtut, fent un destil·lat de la col·lecció permanent per a oferir la millor exposició temporal que es puga imaginar, un treball digne d’un mestre de perfum de què gaudirà un terç dels seus visitants.
Si ara mateix, en una situació tan complexa, el Museu de Belles Arts de València es veu també impedit per a fer una relectura dels seus magnífics fons, per allò d’adaptar-se a aquesta nova normalitat, i no renova la seua proposta expositiva –almenys de forma temporal- amb els seus grans èxits (col·loquialment parlant) per allò de ser més atractiu al visitant, què podem esperar en avant més que una continuació del seu declivi, lent i progressiu? Ja se sap, museus i museus.