El que no hauria de tornar a passar… i passa

Article d’Albert Ferrer-Universitat de València

Des de fa temps, no sé exactament per què, o, millor dit, sí, veig els documentals que, sovint, TVE2 programa sobre les dues grans guerres i els personatges que les lideraren. M’agraden sobre manera quan les cintes originals han recuperat el color, encara que en blanc i negre les imatges són igualment colpidores. Al seu propòsit, des que sóc docent i mentre impartia classes d’Història en Secundària, recorde que, quan arribàvem al segle XX, allà cap a mitjans de curs, posava molt d’èmfasi en les conseqüències d’aquelles catàstrofes humanitàries mercè a eixos materials audiovisuals (de les esmentades i d’altres semblants abans de la guerra del Vietnam), tot recordant-los als alumnes que, sense haver viscut aquell període nefast, també n’havia vist d’altres terribles fins a la mateixa guerra de Iugoslàvia i el genocidi de Ruanda, posem per cas. I deia que, mentre que les més llunyanes em podien semblar responsabilitat de generacions pretèrites, encara que més o menys contemporànies a mi, de les del meu temps no podia dir el mateix en ser d’alguna manera corresponsable, és a dir haver-les vist sense actuar.

És cert que molts d’aquells conflictes es desenrotllaren sent un xiquet, però de tant veure’ls en TV o escoltar-los i llegir-los en els altres mitjans de comunicació tinc la sensació que alguna mena de responsabilitat em correspon. No sé si m’explique i el lector m’entén. Personalment crec que, sobretot quan u és un infant i inclús un adolescent, la capacitat de reacció (sempre limitada a eixes edats) és superada en molt per l’estupefacció i inclús l’autonegació que l’ésser humà siga capaç d’actuar amb eixe grau supí de violència. La qual cosa no justifica el fet que, en créixer i madurar, eixa responsabilitat la minimitzem com, diguem-ne, aigua passada per allò que només queda emmagatzemada en el record.

Eixa actitud passiva/defensiva en què solem porgar les penes comunitàries o col·lectives amagant-les en els racons més profunds de la memòria perquè no pertorben el present i futur ocasiona que, en deixar-les dormir, un dia tornen a despertar i ho facen amb major virulència encara en no haver-les digerit com caldria (entre amics, en família, en l’escola, en definitiva en societat). No tot ho podem deixar en mans de la justícia (inter)nacional, com si un veredicte inculpatori d’aquesta fóra suficient càstig a crims de lesa humanitat i redemptor de la barbàrie de torn. Cal educació i més educació encara.

Dic tot açò perquè en un context en què, per desgràcia, les guerres i les seues seqüeles formen part consubstancial de la nostra quotidianitat, no podem resignar-nos a seguir veient a través del plasma mentre treballem, descansem, dinem, sopem…  el desgavell humanitari que la nostra passivitat -pejorativament ‘burgesa’- pretén ignorar a benefici d’inventari. En el fons, sent realitat, ‘negar-la’ per a poder seguir amb les nostres respectives vides quan ja no som ni xiquets ni joves innocents per inconscients.

Tornant a les guerres mundials, encara m’esgarrife quan veig les imatges de l’extermini nazi i soviètic; tanmateix, quan he vist en viu i en directe, com aquell que diu, les mateixes barrabassades o de semblants i pitjors (i mira que és difícil superar-les en crueltat) als Balcans en ple cor d’Europa, a l’Àfrica del nord i oriental, al mitjà orient, al sudest asiàtic, a la mateixa Amèrica del nord… no deixe de preguntar-me per què i fins a quan.

Algun dia, tot arriba, els nostres descendents –com hem fet també amb els més recents avantpassats- ens trauran els colors i ens diran com fou possible el que ara esdevé, com un continent com el nostre, particularment els països que conformen la UE, mirà cap a un altre lloc, com es van permetre camps de refugiats que més bé semblen de concentració a Grècia i Turquia (països on seguim anant alegrement de vacances, com a Jordània, per a més inri)  perquè facen de tap a canvi del vil metall, com tractem als immigrants que, fins i tot, arriben a la costa d’Alacant en pasteres des d’Algèria, com…

Tot no ho podem deixar en les mans de les ONG, en realitat una forma com una altra de col·laborar còmodament des de casa amb l’almoina ‘nècia’ que ens sobra i creure’ns exonerats de culpa i responsabilitat. Potser caldria refundar-ho tot des dels fonaments quan l’educació no dóna els fruits madurs desitjables –ni els donarà mai amb aquest statu quo propi de la jungla- en una selva en què la llei no escrita, en el fons, la imposa el més fort, i el que més ho és acaba acarnissant-se amb els més dèbils fins a punts inimaginables.

Mentrestant, som còmplices (in)directes d’aquestes maldats, encara que les nostres preocupacions immediates siguen, ara per ara, la pandèmia –que també pateixen els que menys tenen i més vulnerables són-, el (tele)treball, la conciliació familiar, els ERTO i l’atur, les pensions, la renda mínima vital, la nova (a)normalitat i, al remat de tot, un benestar agafat amb pinces que no estem disposats a compartir amb ningú sota cap concepte.