Fa més de quaranta anys…
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
A mesura que la transició a la democràcia avançava a Espanya cap a un nou model d’estat constitucional hi va haver una variant seua de caràcter territorial que culminà amb el procés autonòmic. Aquesta segona transició, com s’ha anomenat també, convocà els valencians per a retrobar l’autogovern. Tot i això, el viarany fou complex, ja que per a arribar a ell calia, a més de la unitat política, consensuar qüestions bàsiques com les senyes d’identitat que definien la seua idiosincràsia: la llengua i els símbols. Aquesta històrica transformació va donar-se en un clima d’exaltació creixent, en particular entre 1976 i 1981, o si se vol des del 16 de gener de 1976, amb la manifestació per la “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, i el 23 de febrer de 1981, amb el colp d’estat frustrat que va traure els soldats als carrers de València.
En aquest difícil context preautonòmic per la repressió policial i l’acció ultradretana, el Consell Democràtic del País Valencià i la Junta Democràtica del País Valencià donaren pas a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, en què s’englobaven sindicats i partits polítics majoritàriament d’esquerres, i altres personalitats progressistes sota les sigles Demòcrates Independents; plataforma que va convocar a una multitud de valencians el 12 de juliol de 1976. Les posteriors eleccions generals del 15 de juliol de 1977, les primeres de caire democràtic des de temps de la II República, a més de conformar el nou parlament a Madrid, visibilitzava l’anhel de superar la dictadura, molt evident encara a nivell municipal i provincial fins les votacions del 3 d’abril de 1979.
La diada del 9 d’octubre de 1977 significà la major congregació pública al cap i casal de què es té noticia amb el lema “Ara, volem l’Estatut”, convocada alhora pels partits parlamentaris i la major part dels que no ho eren.
En aquest ambient, l’11 de març de 1978 es va publicar oficialment el decret preautonòmic del País Valencià, amb la consideració de no històric, dos dies més tard va celebrar-se la primera sessió del Plenari de Parlamentaris i el 10 d’abril es va constituir el Consell Preautonòmic, un organisme més simbòlic que no pas operatiu, presidit pel socialista Josep Lluís Albinyana, reelegit el 9 de juny de 1979. Albinyana, amb el recolzament de la municipalitat, fou partidari d’un estatut d’autonomia tramés per l’article 151 de la Constitució, per tant, mitjançant un referèndum; circumstància que es va truncar per la pressió de la UCD local -amb el beneplàcit del govern central de les mateixes sigles-, reconduint-lo pel 143.
Disparitat de criteris i conflicte obert que es va fer visible en la commemoració del 9 d’octubre de 1979, i d’ençà en avant, que va culminar amb l’eixida del PSPV-PSOE del Consell, la dimissió del president i la seua substitució per Enrique Monsonís, d’UCD. S’iniciava la “Batalla de València” que va enfrontar els partidaris d’ambdues vies i, amb elles, la dels símbols que, precisament, havien d’identificar-nos com a poble. Una divisió i un conflicte identitari que s’escenificà amb major virulència a partir de la diada de 1980.
El colp d’estat que esdevingué el 23 de febrer de 1981 després de la dimissió d’Adolfo Suárez com a president del govern, mentre es celebrava a Madrid la sessió d’investidura del seu successor, Leopoldo Calvo Sotelo, féu que el capità general de la regió militar de València s’adherís incondicionalment i manés l’eixida dels tancs als carrers de la capital. Fracassat aquest, la tornada al Consell dels socialistes valencians el 17 de març de 1981 suposà que el procés autonòmic tornés a avançar, sobretot després que es pactés el seu text a Benicàssim la primavera d’eixe mateix any, fins que l’Estatut d’Autonomia fou aprovat al Congrés dels Diputats l’1 de juliol de 1982 i publicat en el BOE el 10 de juliol de 1982.
Així, amb aquest tortuós preludi per les expectatives que suscità l’anomenada transició a la democràcia, s’inicià la nostra autonomia i, com a conseqüència, la Generalitat i les Corts esdevingueren des de llavors dos de les institucions bàsiques de l’autogovern valencià. Bo serà que ho recordem tants anys després atenent les energies que el procés va consumir, les metes que s’han aconseguit i, sobretot, les que encara queden per assolir, sense oblidar els clarobscurs, en ocasions foscors insondables, que han quedat pel camí per la primacia dels interessos espuris de partit o, fins i tot, personals per damunt dels de la ciutadania i tot el que aquest comportament viciat comporta. Bo serà que, tots plegats, mai no oblidem.