Quan les campanes deixen de sonar

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No hi ha poble valencià que no tinga església, torre o espadanya i campanes. Així ha estat des d’almenys el segle XIII ençà, així és a hores d’ara immersos com estem en la tercera dècada del segle XXI. Abans d’elles hi van ser les mesquites amb els seus minarets les que esguitaren el territori i els muetzins els encarregats de congregar el veïnat mercè a la seua veu, antany els temples visigòtics i, un poc més enllà, les basíliques paleocristianes assentades en les antigues ciutats romanes. L’Església va mantenir l’estructura administrativa de l’Imperi romà i, des de Constantí, s’hi erigí en l’única religió de l’antiga civilització itàlica; un poder que va incrementar malgrat la seua divisió entre Occident i Orient, i la seua bicefàlia catòlica i ortodoxa.
L’ensorrament de l’imperi a ponent comportà que Hispània seguís depenent eclesiàsticament de Roma, en particular la seua vessant llevantina, tan intensament romanitzada des de la llunyana II Guerra Púnica. I així seguí malgrat la presència dels visigots -més fugaçment dels bizantins-, primer arrians i després convertits al catolicisme. L’any 711 fou, però, el de la seua hecatombe i, també, el de l’arribada dels musulmans que, aviat, s’assentaren en la seua despoblada geografia i suraren com andalusins fins la presència de les hosts de Jaume I d’Aragó.

Islamites que passaren a convertir-se en mudèjars i, des d’eixe moment –a poc a poc- en moriscos en molts casos. Quelcom semblant, però a l’inrevés, li havia succeït abans a la població visigoda que decidí romandre sota domini islàmic, convertida de cop i volta en mossàrab i, més tard, assimilada sovint com a mahometana. Un procés complex, amb tires i arronses proselitistes no exempts de violència en ambdós casos, que anà conformant una societat marcadament dual, sobretot des de l’expulsió dels jueus (al remat, portadors de la tercera de les religions que quallà en aquestes contrades, encara que no va créixer com aquelles).
Després d’una convivència problemàtica durant segles, amb més ombres que llums, el seu radical estranyament en 1609 comportà un nou escenari social, polític, econòmic, cultural i, òbviament, religiós homogeni a pesar de l’amenaça que suposava el protestantisme. L’Església catòlica, que ja havia demostrat el seu arrelament gairebé incontestable de la mà del feudalisme i l’Estat modern, contribuí a esborrar el llegat i fins i tot la història dels andalusins, considerats com una anomalia en un territori tradicionalment cristià.

L’Església triomfant resultant, tret de puntuals episodis –com la Desamortització o la passada Guerra Civil, posem per cas-, ha seguit guiant fil per randa una gran part de la societat fins els nostres dies, convertint els seus temples en testimonis primmirats del seu dogma de fe i del pòsit cultural mil·lenari que atresora. Un llegat controvertit, a vegades contradictori, fins i tot lesiu i egoista, no debades és una institució humana i per tant de naturalesa imperfecta, que avui encara ens recorda -siguem creients, descreguts, agnòstics, apòstates, contraris o indiferents-, mitjançant les seues arquitectures d’estils centenaris i un considerable tresor històrico-artístic escampats pertot arreu, la litúrgia o la seua activitat pastoral de caire social, cultural i educatiu, que es resigna a defallir a pesar de la constant pèrdua de fidels i de l’edat provecta de gran quantitat d’ells.

Els seus tocs de campanes repetits secularment generació rere generació (darrerament estranys o emmudits pels efectes de la pandèmia) manifesten que les esglésies mai no han deixat de ser part de nosaltres, vulguem o no: de celebracions, festes, hores i… pèrdues irreparables. Com serà el dia que deixen de sonar? Quin sentit tindran els seus magnífics edificis i el seu patrimoni cultural acumulat per allò de fer possible la seua labor?

A l’Horta, per exemple, depenent de la grandària i les circumstàncies dels seus pobles, a més de les parròquies fundacionals hi són també d’altres més modernes amb els seus campanars i les seues diverses campanes batejades ex profés d’acord amb el santoral, a banda de patronats, residències, convents, escoles i universitats. Al cap i casal, la veritable metròpoli de la comarca per surar al bell mig del seu paisatge, el seu nombre es multiplica exponencialment a pesar de les pèrdues per la constant transformació urbana de la ciutat. Un indret en què els tocs de campanes, des del Micalet (compendi extraordinari del seu èxit) fins a les torres de Sant Llorenç, el Salvador, Sant Esteve, Sant Nicolau, Santa Caterina, Sant Martí, Sant Tomàs o els Sants Joans, segueixen marcant la quotidianitat dels urbanites multiculturals com si el temps s’hagués aturat per sempre, com a guardians de la memòria intangible, com a recordatori permanent dels erros i de les virtuts humanes que encarnen.

Tanmateix, la societat en què sobreviu el catolicisme no és la mateixa des de les darreres dècades del segle passat. La llibertat de culte que propicia la Constitució i un nou Estat aconfessional han facilitat que altres religions s’hagen assentat per a quedar-se en franca competència, esperonades sovint per la concurrència d’una nova ciutadania forana a la recerca de renovades oportunitats de creixement. Una ocasió d’enriquiment mutu que ve a coincidir amb altres opcions emergents alienes als dogmes tan legítimes com ells. Per consegüent, un panorama en què l’Església catòlica sobreviu com pot emparant-se en la seua llarga història, tradició i funció fins fa poc incontestables, però que ha de compartir en un context tan plural i heterogeni com decididament canviant al ritme que imposen la ciència i la tecnologia. Un escenari que, com hem dit, ens fa plantejar la qüestió: com serà el dia que les campanes deixen de sonar?