Pendents d’un fil
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El proppassat 15 de març escrivíem el primer article d’opinió en aquest mateix mitjà dedicat a una temàtica inèdita en el nostre repertori, un nou virus causant d’una malaltia desconeguda convertida en pandèmia. Com passa el temps, sembla mentida.
Des d’aleshores, de tant en tant, bé com a argument central o de forma aleatòria, hem seguit referint-nos a les seues conseqüències i seqüeles, les quals s’han agreujat considerablement per la seua durada, els diversos ceps en què ha mutat i les vacunes que mai no acaben d’arribar en un panorama en què la mortaldat s’ha incrementat, no diguem els contagis.
I és que els darrers mesos de l’any passat foren d’alguna manera preludi del que avui esdevé. No deixa de ser cridaner que l’anunci de la vacuna per la farmacèutica Moderna es produís poc després de les eleccions als EUA (tothom imaginà com haguessin sigut els resultats si aquest missatge s’hagués fet abans de les votacions), comicis que guanyà Biden però que ben bé pogué perdre en detalls tan subtils com aquest. No sabem si el posicionament de Trump, primer negant la major i després menystenint els científics entre d’altres barrabassades, li passà factura, però sí intuïm que la venjança es serveix en plat fred, no creuen?.
La solució nord-americana a la crisi sanitària vingué de la mà d’altres companyies del medicament europees que, paral·lelament, van publicitar les seues en un context de certa eufòria puix s’endevinava el principi de la fi. Entre finals de novembre i principis de gener calia pensar en dies d’acció de gràcies, Nadal i cap d’any, ja que el remei el tocàvem amb els dits, tant que ja quasi ens veiem curats i recuperant temps perduts. Mentrestant, xinesos i russos feia temps que anaven a la seua, alhora que exportant les sues pocions. Fins i tot Cuba gairebé té la seua, batejada com a ‘Soberana 2’ a més de gratuïta.
Passades les festes i alegres celebracions, tercera onada, hospitals de gom a gom, UCI properes al col·lapse, personal sanitari exprimit (per cert, ja ningú els aplaudeix), morts a mansalva i milers, milers i milers de nous contagiats mentre la vacuna no acaba ni d’arribar del tot ni menys encara distribuir-se. De l’economia millor callar atès el desastre imminent.
A tot açò, el Brexit ens deixà imatges increïbles de llarguíssimes cues de camions i camioners desesperats mentre es consumava (solucionava?) el divorci entre el Regne Unit i la UE. Una separació conflictiva com la gran majoria de casos semblants que, ara mateix, es salda amb les reticències de la britànica AstraZeneca per complir els acords sobre el subministrament pactats amb Brussel·les, la qual cosa dificulta l’arribada de vacunes en els terminis publicitats pels diferents governs -òbviament, tret del que presideix Boris Johnson, que bé podria exhalar allò que catapultà al seu homòleg Trump en versió adaptada: United Kingdom first!– davant l’estupor de propis i estranys.
Per si en el relat no hi ha prou interessos creuats i mesquinesa per a donar i vendre, podem continuar amb el que esdevé a Espanya, on alguns governs autònoms segueixen fent la guerra pel seu compte i política barata cara la galeria front al govern central, mentre la ciutadania resta atònita i pendent d’un fil pertot allò que es decideix supranacionalment com a nivell local. Com sempre, els països en vies de desenvolupament i del tercer món ni tenen drets ni existeixen tampoc a aquests efectes. Serà que no són humans o nosaltres, el primer món, ‘supremacistes de guant blanc’ transvestits de demòcrates de tota la vida.