La pintura valenciana del cinc-cents: cara i creu d’un miratge

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

La pintura valenciana del renaixement marca, de mode indefectible, una mena de tall respecte a les experiències pictòriques pretèrites alhora que els seus assoliments estètics i conceptuals es projecten més enllà del segle XVI. Aquesta realitat, tot siga dit de passada, no hagués estat possible sense el bagatge artístic immediatament anterior, el qual traspassa la segona meitat de la centúria precedent i s’endinsa en els primers lustres del Cinc-cents.

Són, sens dubte, moments àlgids des de l’àmbit de la cultura –artística en particular-, coincidents amb l’esplendor del cap i casal i, a través d’ell, del seu regne homònim. València concentra una bona part de la població global, a gran distància d’altres ciutats del reialme com Xàtiva, Oriola, Sagunt, Sogorb, Morella…. Amb una demografia major dels 50.000 habitants, la capital assoleix inclús un rol superior a les principals ciutats de la Corona d’Aragó i de la pròpia Castella, com també a les navarreses recentment incorporades per Ferran el Catòlic. La ciutat de València competeix en aquests moments crucials per a la seua història amb les més comercials i dinàmiques de l’Europa occidental, tant en la geografia continental com en les de vocació mediterrània i atlàntica.

No és casualitat que, en el cim de la seua bonança econòmica, els seus jurats decidiren impulsar la construcció dels símbols de la seua prosperitat, la Llotja de la Seda, i, més tard, el Consolat de Mar. Al remat, els dos temples civils consagrats al bell mig de l’urbs als negocis i les finances que assenyalen, curiosament, el principi de la fi d’una hegemonia que –en el context hispà- aviat es desplaçarà cap a Sevilla, la qual capitalitzarà en avant el trànsit transoceànic i l’interès de la banca europea, a partir d’ara sempre sol·lícita amb l’emperador Carles i la seua progènie, enredats amb les seues interminables campanyes contra els protestants per un costat i els otomans per un altre, per no esmentar la qüestió morisca a l’interior.

Tanmateix, a la vora del Túria, la ciutat havia fundat el seu Estudi General, una realitat tardana en el context universitari peninsular i continental que començà a concentrar una bona part de l’incipient humanisme casolà, del qual Joan Lluís Vives no fou el seu únic fruit madur però sí el més reconegut internacionalment. Un ambient intel·lectual que no depenia de cap institució religiosa i que començà a surar mercè al progressiu interès de la noblesa culta local per a posar en pràctica allò que era habitual en altres estats des de feia dècades, el mecenatge, i, a través d’ell, fer-se creditora de la fama i, consegüentment, passar a la posteritat. Una assignatura pendent que, com hem dit, fou retardatària i que, col·lateralment, afectà a la praxis artística, tradicionalment supeditada a la reglamentació gremial i, en consonància, confosa amb l’artesania.

És cert que un sector dels canonges valencians, molt en particular els de la Seu, com a fidel reflex d’una bona part de la noblesa a què pertanyien en molts casos, exercí un mecenatge artístic intens amb els territoris italians durant el Quatre-cents, molt particularment des de temps d’Alfons el Magnànim; curiosament el segon monarca del llinatge castellà dels Trastámara a partir del qual es pot parlar amb propietat de l’eclosió de l’anomenat com a Segle d’Or.

No s’entén d’una altra manera la constant posada al dia de diverses dependències de la catedral metropolitana en consonància amb la moda imperant tant a Itàlia com a territori valencià. El trànsit constant de religiosos, sobretot des de l’accés al soli pontifici de Calixt III, incrementat amb el pontificat d’Alexandre VI, però també de diplomàtics,  militars i comerciants (en concret des de l’annexió del regne napolità per Ferran el Catòlic), suposà un contacte directe amb els assoliments del Quattrocento, els quals inevitablement anaren fent-se presents sobretot a València.

 

L’evolució de l’art valencià en les acaballes del segle XV, sòlidament assentat al voltant de la sensibilitat tardo-gòtica i hispano-flamenca imperant, començà a bascular, primer tímidament amb Giuliano di Nofri o Niccolò Delli i, més tard, decididament des de l’arribada de Paolo da San Leocadio, Francesco Pagano i els Hernandos cap als assoliments estilístics transalpins.

No cap dubte que els obradors valencians no van ser aliens a la novetat, encara que aquesta no pot entendre’s només des de postulats estètics. El concepte artístic quatrecentista es nodria d’una base cultural força evolucionada de la concepció pròpiament hispana, encara medieval. Per això i per les circumstàncies específiques de la mentalitat a casa nostra, les novetats tardaren en assumir-se del tot. El pas no podien donar-lo del tot aquells artífexs nascuts en el darrer terç del Quatre-cents, posem per cas Roderic d’Osona, Vicent Macip o Nicolau Falcó, pintors a cavall entre la tradició i la novetat que prou feren, segurament, en fer conviure ambdues sensibilitats i declinar-se pel nou llenguatge a mesura que arribaren a l’edat de senectut.

Foren els seus descendents i altres molts col·legues d’ofici més joves els que assoliren les propostes en voga a Itàlia i les feren evolucionar des dels seus interessos professionals, capacitats artístiques i aspiracions intel·lectuals en conjunció amb les intencions de la seua clientela. Pintors coneguts de personalitat força definida com Miquel Esteve, Miquel del Prado, el mestre d’Alzira, Joan de Joanes o Onofre Falcó explotaren fins a les seues últimes conseqüències, atenent la seua habilitat, ambició i l’ambient en què es van moure, eixe nou llenguatge que havia arribat amb retard a terres valencianes, però més que això quan l’humanisme casolà començava a madurar a l’ombra de l’Estudi General i l’aristocràcia veié en ell una plataforma cultural de què gaudir i beneficiar-se.

Lamentablement per als artistes, en especial els pintors, no comptar ni tan sols amb un gremi específic des del qual defensar els seus interessos, fracassat l’intent de 1520 per a crear-lo en plena ebullició de les Germanies, féu que seguiren englobats en el de fusters, la qual cosa mediatitzà greument les seues aspiracions presents i futures, llastà els preus de la seua producció per innovadora que fos i impedí accedir al reconeixement social com a col·lectiu diferenciat de l’artesanat, negant-los per tant la creativitat com a activitat intel·lectual prèvia a l’habilitat manual.

En resum, la manca d’un humanisme suficientment arrelat i sòlid -condicionat per la tardana creació de la futura Universitat de València- féu que el mecenatge, sobretot nobiliari però també burgés, reaccionés tard a l’excel·lència pictòrica assolida pels tallers valencians, els quals acceptaren el renaixement com a estil sense gaire fissures després de les Germanies, encara que difícilment trobaren la clientela que confiés plenament en les seues innovacions. La prova fefaent d’aquesta manca de sintonia la representa el millor exponent de la pintura valenciana sense cap mena de dubte, Joan de Joanes, qui, malgrat la seua més que demostrada excel·lència creativa –al nivell de la millor pintura hispana del moment- i la seua merescuda fama mentre visqué, mai arribà al reconeixement salarial d’aquells italians que, poc més d’un segle abans de la seua mort, havien contribuït decisivament a revolucionar el panorama pictòric valencià i peninsular.

Això es palesa meridianament en la taula de preus calculada en sous que abasta entre 1472 (data de l’inici de les pintures de l’absis de la seu per San Leocadio-Pagano) i 1578 (data en què Joanes, poc abans del seu traspàs, capitula el retaule major de la parroquial de Bocairent) –i entremig, 1507-1510, l’execució de les portes abatibles del retaule major de la Seu pels Hernandos (recentment arribats d’Itàlia). Al capdavall, una mena de resum i epítom si se vol del que –cruament- significà per als pintors locals l’arribada del renaixement: un estil necessitat d’una nova mentalitat, encara medieval en termes generals i prehumanista, en una societat profundament sacsejada, a més, per les greus conseqüències de les Germanies.

Evolució de la cotització de la pintura en el regne de València (1472-1578).