Quan l’art fa pudor

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’art, a l’estudi del qual no pocs investigadors ens dediquem més per vocació i sensibilitat que no pas per cap altre tipus d’interès, sempre està d’actualitat malgrat la tradicional desgana de les institucions que haurien de vetllar per ell d’acord amb la legislació vigent i el coneixement atresorat pels especialistes. El nostre país segueix sent molt ric en patrimoni artístic a pesar de les pèrdues (destruccions i misterioses desaparicions), els lobbies constituïts entorn a les cases de subhastes que mercadegen amb mil i una argúcies, col·leccionistes desficiosos al fil de la legalitat -o directament botant-se-la- i l’estat millorable en què es troba una bona part d’ell.

Les grans institucions museístiques, algunes d’elles sacrosantes en l’imaginari col·lectiu, tampoc no es deslliuren d’aquest ambient entre altruista, panxacontent i mafiós del qual participen sovint com a beneficiàries d’obres en forma d’adquisicions, llegats i donacions. Algunes d’aquestes accions benefactores han eixit a la palestra en els darrers mesos; d’altres, gens edificants per descomptat, també ens hem anant assabentant entre incrèduls i desconfiats. Dues accions que formen la part visible d’un iceberg de dimensions descomunals que, d’investigar-se amb certa profunditat (no només per l’autoritat cultural competent, la policia i la guàrdia civil o periodistes sagaços, sinó acadèmicament mercès a les tesis doctorals, posem per cas), ens mostraria el sòrdid submón que l’envolta i la pudor que fa.

Els nostres museus acostumen, com s’ha dit, a transitar aquests viaranys no exempts de mines per allò d’adquirir peces de reconeguts autors locals i forans, d’altres que vagen completant el seu discurs museístic i les que puguen aterrar pel despreniment de col·leccionistes d’allò més variats. Darrerament el Museo Nacional del Prado, posem per cas, ha estat beneficiari d’aquest fervor per amor a l’art d’alguns donants, també el nostre museu de pintura antiga de referència, el Belles Arts o de sant Pius V, a través d’un tal Rudolf Gerstenmaier que –no se sap a hores d’ara ben bé i amb quines intencions/condicions- pensà sobtadament en ell per a llegar una bona part de la pintura flamenca que havia anat adquirint ací, enllà i més enllà. La qual –no ho oblidem- havia viatjat des del seu domicili pel país, província a província, des de temps arrere per a donar-la a conèixer i, clar, posar-la en valor mentre es ventejava i anava adquirint rellevància, normalitat i familiaritat entre experts, diletants i llecs en la matèria amb la premsa local de ‘palmera’ d’excepció.

En aquest context pudent a més no poder, l’afer del suposat Caravaggio que anava a ser subhastat gairebé d’incògnit en la Sala Ansorena de Madrid, com l’adquisició per donació familiar i venda fraudulentes del quadre amb el retrat del marqués de Villanueva del Duero executat per Goya, també a la capital de l’estat, trau a col·lació descarnadament les tretes que bastants enamorats de l’art (de fer diners a mans plenes, botar-se les lleis o retòrcer-les i eludir impostos) empren per tal d’embutxacar-se sucosos beneficis a costa del patrimoni i, no ho oblidem tampoc, de la qualitat de vida de tots plegats en eludir impostos mitjançant suposada prevaricació inclosa per si no hi hagués prou.

A València, com prèviament a Madrid, tot són aplaudiments a gestos modèlics com els de l’alemany domiciliat a Espanya. 11 quadres recalaren en el primer museu del país i un bon grapat d’obres flamenques (41) -no crec que siguen de primera fila la majoria, ni molt menys, tret d’una versió de les vàries que hi ha pel món amb la mateixa  temàtica de la ‘Mare de Déu de Cumberland’ [veieu la primera il·lustració], de Rubens- sembla que tindran sala pròpia en la pinacoteca, cosa que no té, per exemple, Pere Maria Orts i Bosch, autèntic mecenes casolà del contenidor cultural valencià en els darrers anys. Clar que, amb bon criteri, el director d’aleshores –gran coneixedor d’ell i especialista en pintura- col·locà prou de les seues obres en diàleg amb les del propi museu i l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, atorgant-li el sentit històrico-artístic que l’exquisida donació precisava.

A Madrid, es solucionà en part la sort del presumpte Caravaggio i veure’m què hi succeeix en avant amb la malifeta dels Ramírez de Haro-Aguirre, amb la participació de Villar Mir i, finalment, del Banco de Santander, entitat financera on reposa la peça de Goya entre d’altres tresors artístics reeixits acumulats per la família Botín. Al capdavall, alguns capítols escabrosos que, malauradament, tenen a veure amb l’art, sovint a esquenes de molts dels seus majors estudiosos, aquells que dediquen les seues vides a deixar-se la vista en lligalls documentals, refer les biografies i l’obra dispersa/(des)coneguda dels seus autors, accedir amb molta dificultat i entrebancs a la mateixa i, si pot ser, restaurar-la per a benefici del conjunt de la societat i les generacions futures.

Curiosament, l’ingent capital que es destina per part de Sotheby’s, Christie’s, Caylus, Durán, Ansorena… a editar catàlegs actualitzats i mantenir webs per a donar a conèixer les obres que subhasten periòdicament és directament proporcional –però a l’inrevés- al que moltes editorials dediquen a publicar llibres d’història de l’art, en aquest cas de pintura. Sovint una odissea en què la novetat, en el suposat d’eixir avant, tarda uns anys en ser assimilada per la comunitat científica i molts més pel públic lector. Dues realitats paral·leles que comporten inevitablement irregularitats que, no ho oblidem, van en perjudici d’eixe patrimoni cultural primmirat.

Què difícil és treballar per veritable amor a l’art, tret d’eslògans oportunistes i personatges capficats en pervertir el seu noble sentit!