Una història de les d’abans

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa un temps, un exalumne a qui tinc una especial estima tant pel que sap –prou més que un servidor, malgrat ser el seu professor circumstancialment- com pel que calla confià amb mi perquè prologués un estudi que començava a bastir sobre el seu benvolgut poble, Vilafranca. Un treball en què porta capficat uns quants mesos i que he tingut el privilegi d’anar llegint a poc a poc, a tandes, a mesura que anava escrivint i documentant-lo. Més enllà de l’encàrrec a un amic, el fet de pensar amb mi sempre ho he considerat com un regal immerescut atenent que l’Horta de què sóc oriünd no és, ni de bon tros, els Ports (i no pas l’Alt Maestrat, com fins ara es creu) i que pertanyem a distintes generacions.

El fet que la seua lectura m’anés introduint en un espai físic singular, en la seua gent i les seues vicissituds m’ha acabant fent descobrir multitud de curiositats que sovint se’ns escapen als més joves pel que fa a la quotidianitat dels nostres pobles en temps més o menys llunyans. Una de les moltes que em cridaren l’atenció de la peculiar realitat vilafranquina retratada fidedignament per l’autor fou, sens dubte, la fidelitat dels seus naturals a les seues arrels, especialment tractant-se d’un medi natural tan radicalment diferent al que acostume transitar.

Una altra, íntimament relacionada amb eixe sentit profund de pertinença a un lloc determinat que tenen els vilafranquins, fou el seu instint de supervivència i pragmatisme a l’hora de buscar solucions als problemes diaris. Si l’agricultura i la ramaderia tenien els seus límits, quan quedaven llunyans els esplendors tèxtils baixmedievals, trobaren en el tracte equí la solució a una economia malmesa. Un negoci complex amb què començaren a familiaritzar-se i dominaren sobre manera des del segle XIX fins a poc després de la I Guerra Mundial a través d’algunes famílies, com la pròpia del nostre protagonista.

Fins a tal punt fou transcendental el canvi de rumb de bona part de l’economia d’aquests pioners, els quals a penes havien eixit de l’indret fins aquell moment atesa la seua intensa dedicació agropecuària disseminada en masos, que la seua influència es deixà notar des del nord castellonenc fins a Aragó i Catalunya, enfilant-se també cap a La Rioja i Navarra seguint el curs de l’Ebre. Una tasca en què es van especialitzar bastants llinatges de la localitat fins a ser considerats pertot arreu com a gent de fiar pel compliment de la paraula donada, la seua solvència monetària i l’alta qualitat dels equins que compraven al comptat en un lloc per a vendre’ls fiats en un altre. Els vells llibres de comptes d’aquests aventurers que el nostre autor ha anat recollint ací i allà són la prova evident d’un gir gairebé copernicà en la mentalitat vilafranquina, coneguda però no ponderada en la seua justa mesura fins ara. Al capdavall, una especialització comercial que, amb el pas del anys, produí una progressiva modernització del poble atès el benefici que generava.

Una conjuntura que comportà que, en vegada d’especular amb els guanys i beneficis generats per la transacció d’aquest tipus de bestiar després d’anys de dura brega i generacions d’esforçats comerciants, no pocs d’aquests tractants enriquits pensaren en invertir els estalvis en una companyia elèctrica i, tot seguit, en una potentíssima indústria tèxtil que, des de la primera dècada del segle passat, es convertí en l’estendard de Vilafranca fins al punt de no conèixer-se l’atur en determinats períodes contemporanis. Ens estalviem de donar noms, però qualsevol mitjanament informat sabrà de memòria alguna de les marques de roba interior que, durant anys, ocuparen les principals capçaleres publicitàries arreu l’estat i que continuen fabricant-se exitosament.

Aquest relat (gairebé un spoiler benintencionat), però, no tindria potser major importància per a un habitant de l’Horta, com qui açò escriu, si no és per alguna concomitància que interrelacione sengles comarques a pesar dels evidents contrasts i diferències. És precisament la dependència que fins fa cinquanta anys es tenia per aquestes contrades meridionals dels equins la raó per la qual he volgut traure a col·lació el cas vilafranquí, sobretot ara que s’aproxima la festivitat de sant Antoni abat, una de les poques ocasions en què els urbanites podem gaudir de l’espectacle que ens ofereixen un munt d’haques tirant de carros i carruatges amb els seus lluents aparells i colleres.

Els cavalls (l’haca i l’egua), el matxo i la mula o l’ase, després de mil·lennis associats a l’ésser humà i sense els quals res no seria igual a hores d’ara, han passat a millor vida i ni a Vilafranca ni a l’Horta, ni enlloc, passen de ser un reducte del pretèrit ancorat al present per l’estima que encara els tenen uns pocs romàntics que els cuiden, entrenen, munten i passegen orgullosos tirant de carros d’altre temps, com una mena d’homenatge, deute i record perpetu als seus innumerables serveis a la humanitat. Tot ha anat desapareixent davant la potència de la tecnologia: els animals i, amb ells, els carros, els ferradors, els corretgers, els carreters i també els llauradors. I tot ha esdevingut des de fa mig segle ençà quan els cotxes i els furgons, els tractors i els seus succedanis –juntament amb l’aplicació de mesures sanitàries comunitàries- obligaren a tancar estables i desfer-se tant dels nobles animals com de carros, forcats, tauladores, aparells… i ferramentes. Una desfeta tan silenciosa com cruel que ha minvat els nostres pobles de l’alegre so dels seus cascavells i avui contemplem des dels nostres automòbils com una estranya rèmora del passat, com si aquest mai no hagués existit ni tampoc els cavalls ni els muls, ni tampoc l’ase.

Al meu poble, posem per cas, els més joves no tenen ni idea del que parle,. Els hem privat (in)conscientment d’eixe privilegi com de sentir encara el bàtec de la terra i el soroll de l’aigua d’un neolític que, a dures penes, s’havia prolongat fins l’equador del segle XX i s’havia resistit a desaparèixer perquè quasi tot depenia de la tracció animal i, en menor mesura, d’altres també de domèstics quan els ous, la llet i determinada carn eren completament casolans, els gats tenien la missió de fer-se amb els ratolins i els gossets acompanyaven els llauradors de sol a sol. Tampoc poden recordar –perquè res no saben- que el major tractant d’equins durant els anys 40 i 50 de l’anterior centúria es deia Ramón Tamarit ‘el Morrero’, el qual bastí, entre d’altres més, unes quadres espectaculars on acabava el carrer de la Serra (com es coneix popularment el C/Ramón y Cajal) i que un servidor conegué de terra des de la casa dels seus iaios, però amb la serradora que li donava nom tancada a perpetuïtat. El meu poble és Meliana, on encara queda un tractant a escala molt més modesta –‘el Blanco’- al carrer del Sol, i aquestes línies pretenen ser una mena de reconeixement als equins, els llauradors de l’Horta, per descomptat els vilafranquins i, entre ells, Josep Monferrer i Guardiola (1944), alma mater.