COM S’ENSENYA LA GUERRA?

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Si la Història és la llum de la veritat, la vida de la memòria, mestra de la vida –segons Ciceró (106-43 aC)- com és possible que haguem aprés tan poc dos mil·lennis més tard? Com s’ha ensenyat aquesta des d’aleshores ençà perquè seguim cometent exactament els mateixos errors? Quina experiència ens han anat transmetent els seus protagonistes, eixos que -a milions- han transitat per les seues pàgines? Com dèiem, poca cosa i menys encara de la guerra com un dels seus episodis més cruels i recurrents.

És cert que la Història, al remat de tot, és conflicte perquè així ho ha volgut l’ésser humà i les societats de què ha anat formant part des de temps immemorials; tanmateix, és l’única opció que queda independentment del període històric de què parlem? No es pot concebre una societat, per civilitzada que siga, sense haver de recórrer a la violència individual i col·lectiva? O la civilització és sinònim de crisi permanent? El progrés encarna alhora dosis creixents de poder i aquest es manifesta a través del bel·licisme o qualsevol de les seues ramificacions?

Perquè si així és, com ve a demostrar el nostre comportament pretèrit i present, de què serveix ensenyar-la en l’entorn familiar i l’escola? Només perquè siga objecte d’anàlisi, reflexió puntual i que els estudiants l’estudien i traguen bones qualificacions generació rere generació? Perquè ni aquesta labor entre pedagògica i acadèmica ni tampoc l’enfocament transversal d’ella i dels seus antònims: la pau, la solidaritat, la cooperació, el respecte, l’amistat… han conformat societats més justes que l’hagen desterrat de les nostres accions, de la quotidianitat, fins i tot del nostre vocabulari. La guerra segueix estant present i sempre ha estat així, com si no fos possible la pau sense que hi haja guerra.

Un maniqueisme de llibre, en diríem, repetit cíclicament, que ens ha conduït fins ara mateix sense solució de continuïtat. Al nostre país, sense anar més lluny, ningú nascut des de 1940 en avant sap el que és patir una guerra com a civil en casa pròpia, encara que sí la seua terrible conseqüència (fam, repressió, exili, manca de llibertat, militarisme…), que eixa és una altra de les seues derivades a posteriori. Cap infraestructura, fàbrica, edifici ni paisatge natural s’ha destruït o ha desaparegut pels efectes d’una conflagració, cap vida s’ha perdut arran una ocupació militar. Vuitanta-dos anys de creixement prolongat, trenta-sis de dictadura, quatre de transició i quaranta-dos de democràcia no tenen perquè ser exemple de perfecció –que no ho és-, però sí una forma com una altra d’anar eixint del pou de la desraó que significa la guerra. Tret de Suïssa, no sé si també Islàndia i Portugal –escric de memòria-, cap altre país europeu pot adduir tants anys sense un conflicte d’aquestes característiques al seu territori, sobretot des de l’esclat de la II Guerra Mundial.

Tot i això, per a ser sincers, tampoc podem obviar que aquesta situació no s’ha viscut en territori colonial, on no sempre s’amollà el mos pacíficament: Guinea Equatorial (1968), Sidi Ifni (1969) i el Sàhara Occidental (1975) són proves fefaents com a espais considerats espanyols fins no fa massa, com molts encara recordem i, recentment, ha reivindicat Vicent Garcia Devís (Foios, 1958) pel que fa als sahrauís . Circumstància que no pot oblidar-se per quant els seus habitants eren legalment com la resta de nosaltres.

Què difícil és la concòrdia, conviure pacíficament sense el pes de les armes, com ara comprovem a l’est del continent però no només ací, per a més inri. Destruir és tan fàcil, costa tant reconstruir… però vida que es perd ja no torna. El dany és irreparable. Si vis pacem, para bellum?, rememorant Vegecio.