“Per foradar damunt la pila de batejar per a posar lo retaule de Mestre Batiste”: el ‘Baptisme de Crist’ de Joan de Joanes per a la Seu
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Sense cap mena de dubte, una de les grans pintures del Cinc-cents hispà és el ‘Baptisme de Crist’ que hi és al damunt de la pica baptismal de la catedral de València, només entrar per la porta dels Ferros, al costat de l’Evangeli. Una obra paradigmàtica en la producció de Joan Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes, mentre treballava al taller de Vicent Macip, el seu pare. Un quadre monumental, no massa freqüent per les seues dimensions (3,08 x 2,05 m) en l’àmbit valencià que, des d’antic, ha cridat l’atenció de quasi tots aquells que s’han ocupat fins l’actualitat tant de l’edifici com del pintor.
Al capdavall, en paraules de Miguel Falomir la primera gran palla de la pintura valenciana, de la qual només hi ha una referència documental relativa a 1535 que va transcriure Sanchis Sivera (1909) dels comptes enregistrats al llibre de Fàbrica de la catedral: “Ítem, pose en data quatre sous que doní a dos pedrapiquers per foradar damunt la pila de batejar per a posar lo retaule de mestre Batiste…” Una mínima informació confirmada per Puig, Company i Tolosa (2015) –quelcom habitual en la biografia artística de Joanes- que, conjuntament amb la que proporciona l’obra per se, ha servit per adscriure-la finalment a l’artista valencià precisament en els anys en què el seu magisteri es fa visible notarialment, quan la major part dels encàrrecs d’aquesta naturalesa passaven per un fedatari públic.
Fins a aquest moment, les úniques referències que teníem de l’existència de Joan V. Macip eren una anotació al llibre de Fàbrica de la seu de Sogorb en què se li satisfan “al fill de mestre Maçip, pintor, per estrenes del (…) retaule, deu ducats” –sense anomenar-lo- i, poc després, en concret el 20 de juny de 1534, quan apareix citat amb el seu progenitor en el contracte per a pintar el retaule de Sant Eloi per a la capella dels argenters en la parròquia de Santa Caterina de la capital, amb la condició que el pinte el fill. Dades que, amb fonament, condueixen a pensar que el nostre protagonista pogué nàixer a principis de la centúria, que el 1531 podria sobrepassar la vintena mentre es bastia el gran retaule de la seu sogorbina i, tres anys més tard, es confirma definitivament la seua contrastada mestria com a renovador estilístic de taller patern.
Un període decisiu per a l’obrador familiar i, sobretot, el jove Joanes (1520-1535 aproximadament) que ve a culminar amb l’obra que hagué d’encarregar als Macip el teòleg i beneficiat de la catedral de València Joan Baptista Anyés (1480-1553), una pintura excepcional que ha estat estudiada per Fernando Benito (1997 i 2000) des del punt de vista estilístic i analitzada més recentment des del prisma de la conversió morisca per Borja Franco (2012 i 2019). Tanmateix, a hores d’ara, sembla que ningú no ha reparat que sapiguem en l’anotació que al·ludeix a “lo retaule de mestre Batiste” i que no casa amb el gran quadre que presideix la pica baptismal, per monumental que siga la taula de fusta pintada a l’oli. Bé és cert que podria entendre’s com una errada de l’amanuense en consignar la col·locació d’una obra de grans dimensions, però no és menys cert que qui ho escrigué sabia ben bé quin tipus d’artefacte pictòric necessitava de dos pedrapiquers per a foradar la paret de pedra als peus del temple. Un retaule –per modest que fora- requeria del concurs d’experts per a poder penjar-lo amb garanties d’èxit ateses les dimensions i el pes.
Nogensmenys aquesta observació puntual, cal manifestar-se en favor del que la historiografia ha referit fins avui mateix, la qual, des de finals del segle XVII, sempre ha parlat del quadre mai d’un conjunt que poguera assemblar-se a un retaule, criteri que s’ha mantingut inalterable sense que algú qüestionara aquest estat de les coses. Només Albi (1979) dona una lleugera pista que, per una altra banda, està a la vista de qualsevol expert en la matèria i que, en particular, sempre ens ha cridat l’atenció.
A més, tenint en compte que en l’altre costat, el de l’Epístola, hi haja una obra de semblants dimensions i ornament exterior (el “Descendiment”, 1581, de Blas del Prado) des del 1810, la qual vingué a substituir el “Martiri de Sant Llorenç”, de Francesc Ribalta, regalat a la Seu per Pérez Bayer el 1781 i al seu torn tornat a regalar pel bisbe Joaquim Company a Carles IV el 1802, ha vingut a corroborar una mena d’equilibri visual que deu haver influït en la seua percepció contemporània com a quadre i no com a la part principal d’un retaule.
Deixant a banda aquest estat de la qüestió, el més senzill és seguir creient que el taller dels Macip –particularment Joanes- executà una gran taula per voluntat d’Anyés (també conegut com el venerable Agnesio), una pintura excelsa en el panorama artístic del Renaixement amb un missatge de conversió tant per als cristians vells, molt en particular per a les autoritats civils i religioses, com per a la població mudèjar i morisca del regne de València, sobretot tenint en compte el que havia esdevingut en la Germania i que Erard de la Marck era un arquebisbe absent, continuant la tradició engegada per Roderic de Borja.
Seguint, però, la temàtica centrada en el baptisme de Crist, envoltat pels doctors de l’Església llatina i al capdamunt el Pare i l’Esperit Sant, i sobretot la poderosa presència del religiós i mecenes, queda clar que la composició resta òrfena de missatges complementaris que reforcen el discurs adreçat a la societat del moment -manifestat en el llibre obert que, en hebreu i grec, porta el donant. Una exhortació contundent que, pensem, completaria la predel·la que no hi és des del Sis-cents, com dèiem.
Tanmateix, ens ensopeguem amb el relat dels que sempre han vist el quadre en solitari i també amb la recerca en la mateixa Seu d’obres soltes que –per dimensions, resolució i temàtica- pogueren haver format part en algun moment d’eixe “retaule” consignat en la documentació. El llistat d’obres que ofereix Sanchis Sivera només ens fa pensar en la “Conversió de Pau” (0,83 x 0,62 m), que, com ja advertí Albi, guarda gran similitud estilística amb el ‘Baptisme de Crist”. Una altra pintura que podria relacionar-se –també al Museu Catedralici- és el “Descendiment” (0,90 x 0,77 m), encara que la seua qualitat i les mesures la descarten com a candidata; no així la gairebé idèntica que es troba al Museu de Belles Arts de Castelló, una peça de qualitat i d’execució coetània (0,85 x 0,65 m) que bé pogué haver estat regalada a Carles IV quan visità la catedral, com constata Sanchis Sivera, i recalar posteriorment en la col·lecció de l’infant Sebastià Gabriel des d’on anà a parar d’unes mans a altres fins aparèixer en subhasta i ser adquirida per la Diputació de Castelló, com relata Benito Doménech. La darrera proposta també podria ser el “Sant Soterrament” (0,79 x 0,65 m), oli sobre taula igualment, que d’una col·lecció privada parisenca passà no fa molt al Musée Goya de Castres (França), pintura que pogué seguir el mateix itinerari que l’anterior a falta de major informació, encara que Benito (2000) pensa que formà part del banc del retaule major de l’església de Sant Bartomeu de València. És cert que els mateixos personatges apareixen representats lleugerament diferents en aquests dos darrers passatges, tret de Crist, però en absolut resulta inversemblant.
Totes tres peces podrien haver format part del banc de la gran taula, havent desaparegut la maçoneria que unificara el programa en algun moment del segle XVII, quan, probablement, la pica baptismal deixà de ser exempta i es foradà el mur per a encastar-la. Circumstància que hagué de replantejar la col·locació del retaule i el seu previsible desballestament deixant-se únicament el motiu central i, en definitiva, principal que, en si mateix, continuava sent plenament vàlid encara que mutilat en avant.
Així es veié la pintura des de Ximeno, Ponz, Mayans, Orellana, Ceán, Boix, Settier, Cruïlles… fins els nostres dies. Tanmateix, és molt significatiu que no fera referència a una obra tan excelsa Antonio Palomino en el seu llibre quan s’ocupa de Joanes, qui va estar a la ciutat pintant els cicles al fresc de la basílica de la Mare de Déu del Desemparats i del temple dels Sant Joans, a més de compartir amb Dionís Vidal l’evolució de la decoració mural de la parròquia de Sant Nicolau; tant com que el seu contemporani Vicent Vitoria, religiós i pintor de Dénia format a Itàlia que contribuí a decorar la capella de Sant Pere de la catedral en les mateixes dates, fera una descripció d’ella tan deficient, com si no l’hagués vist en el lloc i li ho hagueren contat altres. Ja que es tracta de dos referències fonamentals en les acaballes del segle XVII i els començaments de la següent centúria, de sengles col·legues i, a més, reconeguts tractadistes.
Per acabar, Fernando Benito pensa que el “Baptisme de Crist” hagué de ser retallat en la capçalera per a poder harmonitzar millor amb la reforma realitzada per Gilabert en la catedral; és molt probable, però, que la taula fora concebuda així, com delaten altres obres de l’autor o de pintors contemporanis, com el retaule de la Sang pintat per Onofre Falcó per a la parròquia d’Estivella el 1538. Al capdavall, una forma allunyada de representar l’àtic per la retablística tradicional de caire goticista.
Conscients com som que aquesta proposta no deixa de ser una hipòtesi benintencionada que mereix majors comprovacions: veure el dors de la taula principal i els enclavatges posteriors en la paret, analitzar i estudiar la similitud de la fusta de les quatre taules o comprovar d’on provenen originalment dues d’elles, ho deixem a la consideració dels especialistes i els amants de l’art, sobretot de l’obra de Joan de Joanes (Bocairent, †1579), per a seguir investigant en el seu fascinant univers creatiu. Al nostre humil parer, el pintor hispà més significat del Renaixement sense haver hagut de viatjar a Itàlia, quan a València tingué tot allò necessari per a seguir madurant en distintes etapes de la seua vida fins a convertir-se en l’única font d’inspiració dels seus col·legues coetanis, els joanescos, atès el seu èxit i predicament incontestables.