Viure frenèticament

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No sé si el lector té la mateixa sensació que un servidor, però la veritat siga dita vivim uns temps endimoniats que es tradueixen en una crispació constant, a flor de pell. No hi ha dia d’assossec i prova fefaent és el clima polític que es respira a casa nostra: una mena de nus gordià que qualsevol dia sobtadament es talla.

Si Sánchez fou fulminat en el seu partit i, rediviu, tornà a la secretaria general per a escalar contra pronòstic fins la presidència del primer govern en coalició, tota una aventura per a intrèpids; no és menys cert que a Rivera i Casado les coses no els han eixit igual i han passat de presidenciables a l’ostracisme més decebedor, mentre que l’aposta s’ha quedat a mig camí en el cas d’Iglesias, un dels fills ideològics del 15M. Tres joves prestidigitadors, els darrers, que volgueren donar-nos lliçons de tot tipus i, per això mateix, mai no aprengueren la seua pròpia i desaparegueren de la palestra tan ràpidament com un dia entraren. Promeses que, entre d’altres, anaren posicionant-se a poc a poc fins que els esdeveniments –tan canviants i, si se vol, capritxosos- ho han permès. Moriren joves en eixe sentit, però a diferència d’altres que es dediquen a diversos menesters ningú els recordarà, ja saben passaren sense pena ni tampoc glòria: espectres.

Ens queda Pedro Sánchez, un home que a banda de ser literalment maleït a diari per l’oposició, la qual cosa per se és infame i denota també el seu nivell, educació i mal perdre, ha capejat fins ara com ha pogut i sabut –frenèticament, vaja- governar amb Podemos, pactar amb els nacionalistes catalans i bascos, lidiar amb les restes del Procés després de l’herència enverinada que deixà un personatge tan peculiar com Rajoy i cia., torejar amb la crisi econòmica que, des de 2008, no hi ha forma de llevar-se de damunt, els efectes judicials de la corrupció endèmica i institucionalitzada, gestionar la COVID-19, la fugida de l’emèrit i el consegüent desprestigi a la monarquia, la reforma laboral, l’arribada dels fons europeus per a la recuperació econòmica, la immigració, els efectes catastròfics del volcà de La Palma, la invasió russa d’Ucraïna, la factura energètica, l’espionatge des de Pegasus… i, a més, governar per al comú. Quelcom que ni en els seus pitjors somnis pogué imaginar i que no sé si –de saber-ho- hagués donat aquell pas transcendental que l’abocà a recórrer Espanya sencera amb el seu vehicle per a reivindicar-se i fugir de l’aquelarre que li havien preparat els que tant el detestaven. M’ho pregunte seriosament, d’haver-ho sabut ¿hagués aspirat a tant i en aquestes circumstàncies tan dramàtiques?  Sempre ens quedarà el dubte, però fem-nos-la cadascú de nosaltres: de sospitar que en arribar al cim tot seria radicalment diferent a com ho imaginàvem, ¿aspiraríem a pegar el salt?

Ja els anticipe que no. Estic segur que ni ell en les seues responsabilitats ni nosaltres en altres de menors haguérem donat el pas endavant per a trepitjar un pou cec inescrutable. Ningú s’arrisca a donar-lo en fals amb la certesa d’un fracàs anunciat. Ningú s’arrisca a viure frenèticament perquè sí i que, a més a més, li’n diguen més que a un porc (amb tots els meu respectes als porcins, per descomptat). Però en eixes estem quotidianament, amb la col·laboració de no pocs mitjans de comunicació, per tremendistes, parcials i, diguem-ho clarament, sectaris.

No volgués posar-me en la pell de Sánchez ni d’altres que, com ell, han gestionat i gestionen com poden aquesta gàbia de grills en què s’ha convertit governar i, més abastament, fer política casolana. Un despropòsit que, ja ho anuncie molt a pesar meu, acabarà estenent per tot l’estat (amb la Moncloa com a epicentre) un altre tipus de governs de coalició: la dreta i l’extrema dreta en perpètua comunió. Un nou experiment que ens retornarà a la senda dels impostos baixos (per a seguir privatitzant-ho tot) i de l’España cañí que començàrem a deixar al baül dels records de Karina en les acaballes dels anys 70 de la passada centúria. És gratis imaginar… però què trist el panorama que s’albira en l’horitzó.