A MOS REDÓ

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Un estudi preciós sobre un poble qualsevol de l’Horta, premiat en 1913 i publicat a València dos anys més tard (reeditat a Meliana en 1989), l’autoria del qual correspon al metge de Llíria José Durán Martínez, ens posa en antecedents sobre la realitat natural, demogràfica, econòmica, urbana, educativa, cultural i, sobretot, sanitària compartida per gairebé totes les localitats de la comarca. Extrapolant les seues dades, pobles menuts generalment que havien crescut des de les darreres dècades del segle XIX, de cascs antics irregulars, aigües corrents millorables en el seu conjunt, proliferació de barraques, sobretot a l’horta, elevadíssima taxa d’analfabetisme a pesar dels esforços per dotar-los d’escoles públiques i confessionals, d’una vida cultural més bé escassa, amb alguns cinemes que, alhora, servien per alguna representació teatral i, en especial, amb dèficits higiènics i sanitaris a considerar. En suma, una qualitat de vida ínfima supeditada quasi totalment a l’activitat agropecuària.

Eixe i no un altre era el panorama que es besllumava a Meliana segons el retrat que, de la població i les seues circumstàncies, feu l’higienista en començar el segle XX, Un estudi que, com dèiem, podria adequar-se perfectament a molts altres nuclis urbans i els seus termes municipals al voltant de València. Precisament, l’ambient de què tracten sovint les obres de Blasco Ibáñez o Teodoro Llorente, satiritza Bernat i Baldoví i pinten incansablement Pinazo, Sorolla i Benlliure, entre d’altres figures més de la Renaixença.

Curiosament, Meliana ja havia experimentat aleshores altres activitats que l’acostaven a la modernitat a través de la indústria. Primer, sent una població on la seda va tindre certa importància de la mà dels Tamarit (com bé ha estudiat Molina Calvo), nissaga important entre els velluters capitalins  en domiciliar-se en ell; després els telers impulsats pel reusenc nouvingut Miquel Nolla (segons Cardells Martí) i, poc després, amb la construcció a través de la fàbrica de terrisseria i mosaic deguda a la seua polièdrica personalitat fabril i comercial. En realitat, un acostament tardà a la Revolució Industrial des del cor de l’Horta que necessità d’una bona llesca de terreny cultivable des del segon terç del Dinou. Al capdavall, una iniciativa empresarial que donà lloc a un petit barri obrer batejat amb el cognom de pròcer català i que, passada la seua esplendor, segueix servint per a menesters industrials amb altres accionistes i finalitats manufactureres.

            A aquell empori que contribuí a estendre pertot arreu el mosaic Nolla (com refereix, entre d’altres, Laumain), gràcies als milers d’operaris –proletaris- que treballaren en ell i, molt en particular, als seus reconeguts mosaiquers, que viatjaven on ho feien les mercaderies perquè només ells eren experts en la seua col·locació harmoniosa i variada composició, li’n succeí un altre –dedicat al mateix menester, però amb peculiaritats que el diferenciaven- que, per això mateix i perquè fou el seu hereu natural, va mantenir la mateixa nomenclatura fins la seua abrupta desaparició en les acaballes de la dècada dels 70 de la passada centúria.

Endeutats els hereus successius de Miquel Nolla Bruixet, altres accionistes encapçalats per Tomás Trenor adquiriren les patents i bastiren ex novo una nova fàbrica en la partida de l’Ermita de Meliana (com ha investigat Ruiz Rubio), amb la qual cosa una nova llesca d’horta desapareixia del seu terme municipal. Nogensmenys, la nova fàbrica seguí ocupant més i més treballadors de la localitat i d’altres veïnes, molts dels quals seguien mantenint els seus camps a estones, en cas de tenir-los. Sengles indústries necessitaren d’altres d’auxiliars que anaren transformant un poble llaurador en una altre de proletaris o de caràcter mixt de gran atractiu per als migrants procedents d’altres parts del país.

Aquests detalls els recull l’estudi monogràfic de Durán, bé és cert que sense aprofundir-ne massa: Meliana passà gairebé a duplicar els no arriba a 2.000 habitants censats en acabar el segle XIX en poc més de tres dècades. En un temps en què la major part de la terra no era del llaurador, tot hi ha que dir-ho, i la major part de l’horta era d’unes poques famílies rendistes, sovint domiciliades a la capital.

Altres fàbriques, empreses i negocis, atretes per la recent construcció en 1894 del ferrocarril de via estreta (el popular trenet, avui metro en superfície) seguiren fil per randa l’exemple de Nolla I i II i seguiren mossegant la terra de cultiu: La Azulejera Valenciana Bernardo Vidal, la Serreria, les cavallerisses del Morrero, la gran fàbrica Viuda de G. Marí Montañana (Práctic)  i, a poc a poc, un munt d’indústries i tallers de tota mena i condició (fusters, manyans, matricers…) fins la creació -molt tardana- del Polígon industrial de La Closa, al remat el penúltim mos redó a l’horta, sense comptar amb el creixement urbanístic amb nous vials, finques, residencials, parcs, escoles, poliesportius…

Com veiem en un cas particular, l’Horta fa molt de temps que se’ns està anant de les mans en benefici d’altres sectors econòmics que han contribuït a millorar la qualitat de vida dels seus veïns, una peculiaritat que s’ha fonamentat en detriment de la terra, l’aigua, la vegetació endèmica i la fauna típica. A mos redó ens hem menjat i adulterat una part substancial dels nostres termes i partides. Què difícil és aturar aquest progrés ara que encara estem a temps perquè altres, d’ací un segle posem per cas, no tinguen que imaginar descripcions com les de Durán o, més modestament, lamentar paraules com les meues.