A LA RECERCA D’UN LLOC A VALÈNCIA PER A L’OBRA DE SOROLLA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Joaquín Sorolla Bastida morí el 10 d’agost de 1923 a Cercedilla, població situada en la Serra de Guadarrama, després d’uns anys malalt en patir una hemiplegia mentre exercia el seu ofici. El famós pintor valencià s’havia domiciliat a Madrid en 1889, justament quan la seua fama creixia a la par que els encàrrecs, amb la seua família formada per l’esposa, Clotilde, i els seus fills Joaquín, Elena i María Clotilde, nascuts tots a la ciutat del Túria. No en cap dubte que el trasllat de la nissaga a la capital de l’estat acabà per consolidar l’artista com un dels valors emergents en el panorama pictòric espanyol, de què parla la seua frenètica activitat culminada, d’alguna manera, amb la sèrie “Visión de España” per a la Hispanic Society of America (1913-1919).

No anem a glossar ací les seues virtuts com a pintor i excepcional retratista, perquè a més dels especialistes que s’han dedicat i dediquen a fer-ho (Manaut, Garín Llombart, Tomás, Pérez Rojas, Pons Sorolla, Peel, Gracia, Gil, Reyero…) i que moltes de les seues obres estiguen disseminades per nombroses i importants col·leccions i museus internacionals, la madrilenya Casa-Museo Sorolla –com la seua Fundació- és el més fidel exponent de la voluntat que el llegat del pintor, a més de perdurar, seguisca interpel·lant-nos a les portes del centenari del seu traspàs. Perquè ni Sorolla ni els seus hereus, a diferència d’Ignacio Pinazo o José Benlliure i els seus, no pensaren en tornar a València després de triomfar des de Madrid, probablement per la fèrria voluntat de la seua esposa, que, en 1925, llegà a l’estat espanyol l’obra i la casa familiar, als que s’hi uniren més tard les donacions filials.

Inauguració del monument en 1933

Pinazo perpetua la seua memòria en la Casa-Museu de Godella, a més de que una part de la seua obra constitueix un dels fons pictòrics sobre els que s’hi assenta la fundació de l’IVAM, mentre que Benlliure disposa de la seua al carrer de Blanqueries des de 1957. No així Sorolla, que sí té un monument en la plaça de l’Armada espanyola des de 1963, encara que en 1933 tingué una altra disposició i emplaçament a prop de la platja del Cabanyal, destruït per la riuada [vegeu les imatges de la capçalera], i el seu nom l’han perpetuat contemporàniament un institut d’educació secundària, una estació de metro, una estació de ferrocarril d’AVE, un hotel o un centre de negocis.

On es poden buscar més referències al conegut i cotitzat artista?, doncs en el Cementeri General de València on descansen les seues despulles i, pel que fa a allò que el catapultà a la fama, les seues obres, al Museu de Belles Arts de València en què, des d’un temps ençà, té dedicada una sala monogràficament entre la seua col·lecció permanent. Un espai que compta amb 40 pintures de l’autor i que aviat incrementarà el seu nombre amb les altres 7 autògrafes procedents de l’antiga Col·lecció Lladró, adquirida recentment per la Generalitat; circumstància que el situarà com una de les referències ineludibles a l’hora de contemplar la seua vasta producció i estudiar-la.

Tomba de Sorolla

En l’actualitat, probablement siga Sorolla el valencià més universal juntament amb el seu amic Blasco Ibáñez i, més contemporàniament, Santiago Calatrava, sense desmerèixer-ne d’altres personalitats casolanes ben reeixides, com ara mateix Joan Fuster. Un pintor que segueix captivant el públic, sovint redescobert per la crítica artística i molt ben cotitzat en el mercat de l’art com demostra l’exposició “Visión de España” en el Centre Cultural Bancaixa, que viatjà per algunes ciutats espanyoles fa uns anys. Una mostra veritablement excepcional finançada a expenses de l’extinta Bancaixa (desmuntatge a Nova York, trasllat a València, restauració, muntatges de la mostra i confecció del catàleg amb la publicitat adient, trasllat a Nova York i muntatge a l’Hispanic Society of America), com molt bé recull el documental que Canal 9 li dedicà llavors i va emetre un 9 d’octubre amb tot luxe de detalls.

Sorolla, sempre present a València com hem vist, aviat comptarà amb un dels principals reclams de cara a 2023 en el nostre museu de capçalera, un espai que complementa la seua casa-museu madrilenya. el Museo Nacional del Prado i la seu fundada als EUA pel filantrop Archer Milton Huntington en 1904, els espais amb major concentració de pintures del valencià.