TAMAMES, SOROLLA I ALTRES VENERABLES D’AVUI I SEMPRE

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Potser perquè Espanya és un dels països més envellits del vell continent, valga la redundància, no ens hauria d’estranyar que un polític ancià com Ramón Tamames haja fet un pas al front i, finalment, haja acceptat encapçalar la moció de censura que impulsa un partit tan democràtic com Vox. La formació d’Abascal, Ortega Smith, Buxadé, García-Gallardo… impulsada des de l’extrema-dreta del PP i milers de vots de tota classe i condició: gent humil, treballadora, autònoms, disconformes o desficiosos i, fins i tot, aturats entre conservadors de tota la vida. Menuda amalgama que suscita una anàlisi sociològica en profunditat.

Ramón Tamames (Madrid, 1933), després d’una llarga trajectòria enarborant la bandera de l’esquerra com a economista i polític –una ideologia que anà matisant-se fins a diluir-se a mesura que acumulava anys i experiència-, se’ns presenta com a cap visible d’un acte parlamentari en què – per unes hores- capitalitzarà l’atenció de propis i estranys. Un moment únic que, inesperadament, li ofereix al veterà excomunista l’oportunitat d’experimentar en carn pròpia liderar un possible nou govern, almenys en el cas hipotètic que la moció isca avant i no es convertisca en un vodevil, encara que té tota la pinta.

No sé què és més sorprenent, que Vox pensara en Tamames o que Tamames acceptara el guant de Vox, perquè la formula segueix donant què pensar i, sobretot, la gosadia del madrileny de 89 anys. Un venerable que ens recorda sobre manera la venerable obra de Sorolla, sempre de rabiosa actualitat (quasi sempre a València i, com ara, a nivell estatal sorprenentment), no sé realment perquè.

Sorolla no fou mai un pintor d’avantguarda com, per exemple, sí ho foren Picasso i Gris o Gargallo i González sense anar més lluny. Ni en la tècnica ni en la temàtica ni, al remat de tot, en l’esperit, el valencià no fou un sòlid referent internacional pel que fa a la novetat en aquell món d’entreguerres. Ell i Sargent, posem per cas, és cert que pertanyen a una generació anterior als creadors avantguardistes com els esmentats, però no ho és menys que, en la seua condició de postimpressionistes, seguiren explotant en les seues respectives carreres els preceptes encunyats prou abans per Manet, Monet i el moviment impressionista en el seu conjunt.

¿Què és, doncs, el que fa de l’estètica sorollista un reclam tan poderós a hores d’ara? Segurament, el fet que retratara àmpliament la societat espanyola que li tocà en sort viure i que ho fera tant des de València com, sobretot, des de Madrid, l’epicentre polític i cultural d’un període que abasta  entre la Generació del 98 i la Generació del 27. De fet, el seu trasllat a Madrid seria decisiu  en aquest sentit, com també, i en aquest mateix context, la seua dimensió internacional en clau nord-americana mercès a l’encàrrec de les ‘Regiones de España’ per al multimilionari i filantrop Archer Milton Huntington, després d’exposar la seua obra amb èxit a Sant Lluís, Nova York i Chicago.

Des d’eixe punt de vista, Sorolla sempre ha estat un referent ineludible en la idiosincràsia valenciana des de fa més d’un segle, com també ho és en clau espanyola en retratar la flor i nata d’aquella societat que giravoltava entorn la capital de l’estat. Un fet que acabà per sobredimensionar la seua pintura per a la Hispanic Society of America, al capdavall, la seua particular visió del país en l’etapa final de la seua vida.

Ells dos, Tamames i Sorolla –aquest a través de la seua pintura- no són ni de lluny, però, els únics venerables que es resignen a ocupar només un lloc privilegiat en l’imaginari col·lectiu recent i que necessiten ser reivindicats a tota hora. Molts altres, provinents del món de la política, l’economia, la música, l’art, l’escriptura… tampoc ho fan, sovint a contracorrent i contra la mateixa llei de la gravetat (ara relacionada amb Da Vinci abans que amb Newton, segons diuen). Una ullada al panorama que ens envolta ens estalviarà una relació exhaustiva d’ells, ben coneguts i en actiu.