EL DISCURS DEL (QUI HAGUERA VOLGUT SER ) REI

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​Malgrat els 32 anys que ens separen, sempre he tingut un gran respecte per Ramón Tamames. De fet, des que era infant, la seua figura sempre ha estat present d’alguna manera en la meua vida, sobretot en la Transició i les primeres dècades de democràcia, tant des del PCE com des d’altres posicionaments de l’estadista, diguem-ne prou més conservadors al ritme que Espanya seguia eixe mateix viarany, en línies generals. Al capdavall, el caldo de cultiu que encimbellà Aznar i, un temps després, Rajoy.

​Tamames semblava que feia fàcil allò difícil i explicava els temes econòmics amb tan gran facilitat de paraula que els feia intel·ligibles a la massa. Per radicals que foren els seus plantejaments polítics, socials o econòmics, mai no semblava que ho foren pel to i l’assossec de les seues paraules. Ben vist, pot ser un dels seus havers des de fa més de mig segle, que són molts anys.

​Tanmateix, el madrileny fa temps que deixà d’ocupar un lloc privilegiat als mitjans de comunicació, a mesura que anava acumulant anys i la seua presència no era tan requerida com abans. De fet, d’aquell temps de glòria -en una segona línia d’acció, per a ser exactes-, van quedant pocs dels vertaders protagonistes, casos de Felipe González, Alfonso Guerra, Miquel Roca, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Jordi Pujol o Juan Carlos de Borbón, tots ells entre octogenaris i nonagenaris. La resta, o bé han faltat o fa molt de temps que desaparegueren a poc a poc de l’escenari públic. No queda més cera que cremar en eixe sentit, vaja.

​Dedicats a la seua vida professional o a altres menesters propis de l’edat de senectut, quan no enredats en assumptes judicials o expatriats, Ramón Tamames emergeix a hores d’ara com una mena d’impol·lut iceberg capaç d’enfonsar un Titànic novament, si és que així podem considerar a Pedro Sánchez i el seu executiu de coalició. Sense ser el més destacat de tots els personatges públics d’aquell moment descrit, Tamames –fetes les consideracions anteriors- es veu com un els herois de Marvel: capacitat per a corregir-li la plana a qui les urnes i els mecanismes democràtics legals vigents han posat en La Moncloa.  

​Tant és així que l’excomunista ha ocupat i ocupa els titulars que mai no havia tingut i ho fa amb vora 90 anys d’una manera que només ho poden fer venerables com ell, personalitats que millor farien en dedicar-se a escriure les seues memòries, si és que no ho ha fet ja, cuidar dels besnéts, si és que els té, i comprendre que ens fa un flac favor a tothom presentant-se com a redemptor de no res. Bé faria en deixar d’esmentar a tota hora els seus grans èxits editorials (¡?) i també d’exercir d’excatedràtic i professor benemèrit des dels temps de Maria Castanya, que és com dir, perpètuament.

​El seu ego és tan gran que no li ha importat fer-ho al costat de VOX en una maniobra que, més enllà de la rialla espontània, pot tindre moltes més conseqüències de les que li riurem entre dimarts i dimecres. Analistes de la talla d’Enric Juliana i José Luis Villacañas ja ho han deixat entreveure i no estaria malament fer-los una mica de cas.

​L’operació d’Abascal i cia. va més enllà de guanyar o perdre la moció –per a ells totalment intranscendents-, és un acte purament estètic i electoralista a curt i mitjà terminis que contribuirà possiblement a fer-los guanyar adeptes entre la població més gran, aquella que sí va conèixer la Transició i tot el que després vingué. Per això mateix, el discurs de qui haguera volgut ser rei (Tamames), i que així ho sentirà en carn pròpia durant un parell de dies, s’ha filtrat intencionadament. Perquè tinga un major ressò del que tindrà en veu del protagonista i qualle entre distints sectors que, a més d’escoltar-lo des de la tribuna del Congrés dels Diputats, el llegiran.

​Crec sincerament que la papereta de juga Tamames pot tindre efectes secundaris indesitjables i no cal prendre-se-la a broma. En això confien cegament els ultradretans, que –com no he deixat mai de dir- són una colla d’autèntics vividors, que, no contents amb això i tensar la corda, desitgen més encara: instaurar precisament el que, suposadament, Tamames vol combatre, una autocràcia absorbent.