L’Horta que se’ns mor
Albert Ferrer Orts –Universitat de València
Potser, segurament, no sóc cap expert en la matèria de què tracte. Doctors té l’Església, com se sol dir, i altres persones –sovint membres distingits de les nostres universitats, sobretot la degana d’elles- saben veritablement de la seua geografia, història, història de l’art, economia, sociologia, dret i tantes especialitats com se vulga afegir pel que fa a aquest indret en vies de desaparició, més o menys imminent.
El creixement urbà tant de la capital com dels seus pobles i llogarets, exponencial en molts casos si el comparem amb el que esdevenia fa només unes dècades abans, mai no s’atura. Mai. Sempre hi ha un motiu, una excusa, per peregrines que siguen, per a seguir creixent a costa de l’horta i també del secà de la comarca: residencials, zones esportives, col·legis i instituts, centres de salut, cases de cultura, jardins, parcs, places, polígons industrials, polígons de tolerància industrial, vials, rodones, desdoblaments…
La qüestió és devorar fins el lleu la fragilitat d’un ecosistema primmirat, sobretot quan no hi ha llauradors, una espècie en extinció quasi total, quan la seua producció horto-frutícola no se val, encara que aquesta siga ecològica, la terra ha perdut tot el valor sentimental i també l’econòmic, l’aigua comença a ser cara i, com a colofó, les grans empreses distribuïdores –algunes ben reeixides i casolanes, com Mercadona o Consum, però no les úniques- han acabat per ofegar la seua històrica varietat i rendibilitat. Al remat, el lluç que es menja la cua: especulació territorial, pressió urbanística, collites cada vegada menys rendibles, pèrdua del valor de la terra, inexistència de llauradors, abandonament del conreu i del manteniment de séquies, motors, alqueries o masos i camins rurals. En resum, la terrible crònica d’una mort anunciada produïda per polítics de saló que sols pensen en el curt termini i pels que d’ella veritablement viuen i a base de bé -pocs i coneguts, com s’ha dit-, a costa del lent i agònic sacrifici de tot un col·lectiu disseminat per la comarca: agricultors (petits propietaris, jornalers i tenders) i urbanites, que ací no se salva ningú.
M’he manifestat en diverses ocasions sobre el creixement desaforat dels nostres pobles cap enlloc, atès que eixa dinàmica expansionista soterra per sempre l’espai natural antropitzat (de forma irrecuperable) a la recerca de ¿més i millors serveis? per a poblacions saturades, on la qualitat de vida brillarà per la seua absència. La xocolata del lloro no exiteix, ¿per què es persevera en seguir segrestant i, alhora, matant, la nostra idiosincràsia de forma caïnita? Un servidor no vol més parcs, ni jardins, ni que el seu poble cresca infinitament, ni residencials impol·lutes al cara-sol, no desitja platjes congestionades, només viure en un poble amb vistes a la mar i la muntanya, envoltat de camps entre verds i marrons que siguen productius i que facen reviscolar antics oficis, a més de fer-los decididament rendibles, no pensar en convertir camins rurals en autopistes a petita escala ni poblar-los encara més d’illots de naturalesa artificiosa, propis de xalets de nous rics, com a improvisades rodones.
Tan difícil és resoldre l’equació a què ens enfrontem perillosament? Tan complicat és plantar-se i dir prou d’una vegada per totes? L’horta se’ns mor, qui no vulga veure és perquè no vol o no sap interpretar-ho. Si ho confiem tot al Pla d’Acció Territorial de l’Horta i com aquest s’hi aplica des de la seua entrada en vigor pels gestors públics anem aviats.
Per a acabar, un dubte a propòsit d’aquells que s’entesten, per activa i per passiva, en tornar-nos als valencians (també els de la comarca) una part dels seus guanys empresarials. No seria millor no arribar a eixos extrems benefactors a benefici d’inventari i compartir-los d’una altra manera més justa i equitativa? Sent naturals de l’horta, com ho són alguns dels seus promotors, no fa falta enredar més les coses. Només ser com cal en el tracte i contribuir a mimar la terra que els veié nàixer. És molt senzill. A tall d’exemple, recorde la valencianitat pels quatre costats que desprenien nissagues amb fama mundial com la dels Lladró quan tot els rodava bé, mentre que per una altra banda feien la competència deslleial als llauradors de l’horta d’on eren oriünds transformant muntanyes senceres en regadiu i, alhora, planificaven la desfeta d’una terra tan rica com la de Campanar en el que hui és.