IMPOSSIBLES

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Pot ser que el més alt representant dels valencians no parle valencià? Pot ser que qualsevol altre alt representant electe de la política valenciana no ho faça? No haurien de ser preguntes recurrents, però hi són i en eixes seguim. Si comptarem la quantitat d’ells que no en disparen una en la llengua pròpia ens sorprendríem ingratament, si és que encara hem de sorpredre’ns d’alguna cosa. Si ampliem les mires i ens fixem en els edils, la cosa tampoc millora, però ací els tenim als uns i als altres com a dipositaris de la voluntat popular en els comicis. Una espècie, la del polític monolingüe (a propósit), en auge amb les benediccions de l’elector. Zaplana, Olivas o Mazón són només la punta d’icebergs preocupants que han tingut i tenen la barra de representar-nos, als valencians, però amb una sola de les dues llengües cooficials, eixa que manifesten que està en perill constant. En perill de què, com no siga d’engolir-se l’autòctona, eixa que precisament és una de les principals senyes d’aquesta autonomia.

Ells, envoltats de llibertat i democràcia, mai no han dubtat en menystenir-la i, a més, perseguir-la (in)directament sempre que han pogut en no usar-la, deixar de fomentar el seu aprenentatge en condicions -com seria desitjable en societats cultes- i, al remat de tot, estigmatitzant-la burdament lluny d’estimar-la. Un exercici aquest darrer impossible com s’ha anat demostrant legislatura rere legislatura en què es palesa fefaentment que no és tampoc una prioritat per a la societat (no dic que sembla que no ho és). No ho és senzillament perquè som una col·lectivitat conscientment desvertebrada, dividida i profundament ignorant, panxacontenta i alhora anestesiada amb gust.

A casa nostra els ha faltat temps als nous inquilins de la Generalitat, vells i indesitjables coneguts, per a tornar a posar una pica en Flandes i denigrar el valencià. Mazón es despenjà dient que allò del requisit lingüístic era un absurd majúscul, fent referència a la seua aplicació en sanitat, i, només rebre la cartera d’Educació, Rovira, el seu nou responsable, incidí en el desficaci que era ensenyar-la en igualtat de condicions que el castellà en zones castellano-parlants. Espais o comarques que –es de suposar- són valencianes només en allò que realment els convé als seus habitants a diferència de la resta. Menut despropòsit si realment es vol cohesionar i no fracturar l’autonomia.

Després, aquests mateixos hipòcrites de la llibertat són els que s’entesten en reivindicar de bell nou una llei de senyes. Ja saben: la bandera, l’himne, la (seua) llengua, les Falles, les Fogueres, les Gaiates, la tauromàquia (amb els Bous al carrer), la paella i la fideuà canòniques… Una atapeïda cortina de fum que amague convenientment les polítiques que posen en pràctica. La vella estratègia del PP, ara sublimada amb VOX; però tan pobra i repetida que sembla mentida que seguim en eixes a hores d’ara.

Els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, reunits recentment a Alzira, estan preocupats pel rumb que seguiran les institucions en mans dels populars pel que fa a l’ús de la llengua. Un servidor no té cap dubte del que faran, seguir confonent al personal amb allò que el castellà està en perill d’extinció (una basbaritat semblant als defensors del terraplanisme).

El valencià brilla i brillarà per la seua absència des de les institucions i d’ací en cascada fins on arribe el disbarat en aquests quatre anys de reculada. Veure’m com queda À punt i també les milers i milers d’empreses i negocis que l’empren i, per això mateix, són subvencionades. Sense Oficina de Drets Lingüístics ni chiringuitos semblants (en paraules seues) que constribuisquen a catalanitzar-nos, quan la nostra llengua és una variant del català (i no de l’iber!!!). La qual cosa vol dir que odien el que ens és propi, ja que només canvia de nomenclatura en aquest indret, l’autoodi típic dels acomplexats de sempre que –ara més que mai amb l’extrema dreta- somien amb la València del Cid, la Espanya imperial i Franco. I tot això ho hem votat recentment, ningú ens ho ha imposat, o ens hem inhibit (in)conscientment. A partir d’ara es pontificarà allò del “No entiendo” amb què va respondre l’alcaldessa de Sogorb a la periodista d’À punt quan li preguntava en valencià sobre l’incendi a l’Alt Palància el passat estiu. Aquesta gentola impresentable ens ho possa impossible quan té l’ocasió.