REQUISIT LINGÜÍSTIC… PER A POLÍTICS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Amb els discursos preelectorals de la dreta valenciana, molt particularment de l’ara MH Carlos Mazón, remenejant el conflicte lingüístic i el suposat pancatalanisme de sectors de la societat valenciana, el resultat que es podia esperar era el del resorgiment de la RACV i de Lo Rat Penat, dues entitats entestades en reclamar sempre allò de “on hi és la meua part” a l’hora de repartir cadires i sillons en les institucions, com, per exemple, el CVC i l’AVL. Bicoques anhelades per desficiosos com els seus integrants que ja s’han manifestat només saber els resultats de les eleccions de maig: Enric Esteve, de Lo Rat Penat, sent rebut per l’actual alcaldessa a la recerca de reconeixement i subvencions, i els acòlits de la tercera via, manifestant públicament la seua disconformitat amb l’ús del valencià i proposant la seua vulgarització per a distanciar-se del català tot el possible.
Per si no hi hagués suficient amb aquest estat lamentable de les coses a hores d’ara, enquistat per recurrent, el nou fixatge de VOX per a la secretaria autonòmica de Cultura posa la guíndola al panorama descrit, una vertadera campiona de l’activisme a sou contra tot allò que olore a català al País Valencià, un indret on, segons ha manifestat, té localitzats els principals focus com si de tumors malignes foren en mans de tan reputada cirurgiana amb pedigrí anticatalanista. Més llenya al foc atiat per la ultradreta negacionista d’on, en realitat, prové tota aquesta gentola que no sap on deixar-se caure morta per pura incompetència, la veritat siga dita.
Així les coses, enterbolides com malauradament era d’esperar, me pregunte obertament per l’ús del valencià que fan tots ells, amb el MH al cap. No parle de quina de les seues variants, científica o col·loquial, sinó de la seua alarmant absència en la seua parla quotidiana i, com a conseqüència, institucional en què brilla però per la seua absència. A casa nostra estem malacostumats a que els nostres primers representants no n’amollen ni una per pura desídia, la qual cosa fa dubtar de la seua veritable legitimitat, més enllà dels vots que reberen, aquella que converteix en deure el coneixement de les senyes pròpies de l’autonomia, en particular la seua llengua cooficial al castellà. Un deure convertit en requisit per a qualsevol valencià, més encara si ha de desempenyar una professió en l’Administració, que, tal i com pinta de mal el panorama, caldria exigir també a les autoritats i els gestors de la cosa pública electes, monolingües a ultrança i, damunt, gens sensibles amb l’altre idioma (el que justifica, al capdavall, l’autonomia), subjugat al castellà per no se sap quin imperatiu alegal i objecte de tota mena d’oprobisper allò de marejar la perdiu i confondre una societat sencera fins a desvertebrar-la conscientment, que és com atemptar contra la seua idiosincràsia.
El pitjor de tot, com queda dit, és la insensibilitat del polític de torn capficat, com és el cas, en usar com a cavall de batalla allò que ens hauria d’unir i, damunt, denigrar-la per no utilitzar-la. ¿S’imaginen un lehendakari, un president de la Generalitat catalana o del Consell balear no parlar els idiomes de les seues circumscripcions electorals, o a un gallec no fer-ho tampoc? ¿Veritat que no? ¿Per què hem de suportar ací que un dels elements claus que justifica l’autogovern siga tan despreciat i conscientment desprestigiat? El mal ve d’Almansa, certament, però no del tot. D’una renaixença a mitges, d’ominoses dictadures i les seues seqüeles i de la Batalla de València amb el seccessionisme lingüístic per obra i gràcia d’una burgesia a la defensiva, si més no alèrgica, pel que fa a la unitat de la llengua i cultural. No així per als negocis, curiosament, a través de l’Eix mediterrani que paralitzen des de Madrid pel temor que causa reviscolar una mena de nova confederació catalano-aragonesa i el que d’ella es pot desprendre no només econòmicament,