El paisatge en la pintura valenciana d’entre segles

Albert Ferrer Orts i Estefania Ferrer del Río

Universitat de València

Criden poderosament l’atenció, sens dubte, les puntuals incursions que alguns obradors tardo–medievals van plasmar en les seues obres en dotar les seues pintures de fons amb arquitectures estranyes en el medi valencià. Paisatges naturals cada cop més desenvolupats als quals s’incorporen diferents construccions en forma de nuclis urbans llunyans més propis del nord d’Europa que de les ciutats mediterrànies, com s’adverteix a l’obra més coneguda de Lluís Dalmau [vegeu la il·lustració de capçalera: Verge dels consellers, 1443-1445. MNAC].

Un context en què encara són més excepcionals les arquitectures renaixentistes que, en comptades ocasions, apareixen en certes taules cap a l’equador del segle XV, com és el cas de les del Mestre de Sant Lluc i, prou abans d’ell, de l’escultor florentí Giuliano di Nofri als relleus del rerecor de la catedral de València, quan precisament aquestes representacions -prenent com a model l’Antiguitat clàssica- són habituals al Quattrocento en tant que reflecteixen les experiències edilícies que tenen lloc a diferents parts de la península italiana a l’empara de l’humanisme.

[Joan Reixac, àtic del retaule de N. Sra. dels Àngels i l’Eucaristia, 1454. Museu Catedralici de Sogorb]

Cal pensar que aquest èxit és degut, en un primer estadi, al trànsit progressiu de la maduresa del gòtic d’inspiració transalpina al d’arrel flamenca (o internacional), que tant impacte tindrà al sud occidental del continent europeu. En particular, des del primer terç de la centúria, de la mà dels germans Van Eyck, Robert Campin, Van der Weyden, Memling, Van der Goes, Patinir i els seus col·legues com a representants de l’ars nova. Un potent corrent estilístic que, a la península ibèrica, prendrà el nom genèric d’hispano–flamenca i perdurarà fins als inicis del segle XVI.

En l’àmbit pròpiament valencià, seran l’esmentat Dalmau, Jaume Baço Jacomart -el Mestre de Bonastre (?)-, Joan Reixac, Valentí Montoliu, Roderic d’Osona, Bartomeu Baró -el Mestre de la Porciúncula (?)-, el Mestre de Artés -Pere Cabanes (?)- o el Mestre de Perea, entre d’altres, els principals hereus d’aquestes experiències, sobretot Reixac, que va dilatar la seua quantiosa producció durant més de mig segle i les va popularitzar com ningú, a més de la seua proximitat al canonge Andreu Garcia, els gustos artístics del qual tant influiran en la seua obra com en la dels seus coetanis, sense oblidar-nos d’altres pintors itinerants com Bartolomé Bermejo, Niccolò Delli o Juan de Borgoña, que també van deixar la seva empremta, més o menys feble, a terres valencianes.

[Niccolò Delli, Adoració dels Reis mags, 1469-70. Catedral de València]

Precisament, quan comencen a arribar a València les experiències renaixentistes importades d’italians comPaolo da San Leocadio i Francesco Pagano en un moment en què les maneres flamenques gaudien de gran acceptació i contrastada popularitat. Una nova manera d’interpretar el paisatge es va anar introduint lentament entre clients i pintors, primer de biaix arqueològic- epigràfic i, alhora o seguidament, de caire plenament quatrecentista. Definitivament assentat amb la presència dels Hernandos i, progressivament, adaptat per tallers autòctons com els de Nicolau Falcó, Vicent Macip, Miquel Esteve, Miquel del Prado, Felip Pablo da San Leocadio o Gaspar Godos, entre altres de la seua generació.