SURREALISTA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Ara que arribem a la seua fi i vista amb perspectiva, la setmana que culmina ha estat de tot menys normal. Surrealista és el terme que potser millor s’acoble per a definir-la, encara que tampoc estic molt segur d’encertar posats a triar entre molts altres adjectius que ajuden a descriure-la amb precisió.
No cal dir que les negociacions entre el PSOE i Junts l’han condicionat sobre manera, això com l’acord final entre totes dues i, també, amb altres formacions de caràcter perifèric en un panorama tan polièdric com, elucubre, incert atesa la multitud d’actors que acontentar i, sobretot, del paper victimista que –des que guanyà les passades eleccions, sense opció a governar– ha decidit representar el principal partit de l’oposició, en franca competència amb els seus socis naturals de VOX.
Si la setmana s’obria amb la incertesa d’una negociació tan necessària com impopular, aquesta continuava en clau valenciana amb la compareixença del titular de Cultura i vicepresident de la Generalitat, Vicente Barrera, en les Corts per a donar compte de la seua particular política de subvencions. El pitjor de tot no és el que va dir i defensar amb el seu peculiar castellà-madrileny (ho hauran observat), allò impresentable és com ho va dir, amb una suficiència que no deixa indiferent ningú per l’ajust de comptes que significa. Insistisc que el que menys importa, ja posats, és que no hi haja cap partida per a determinades federacions, associacions i entitats culturals titllades de pancatalanistes (eixes mateix, suposem, que la seua secretària de cultura havia identificat des de Barcelona, on residia fins fa poc), no així que entre en el mateix sac la càtedra Vicent Andrés Estellés quan, a més, l’any vinent s’acompliran 100 anys del naixement de l’escriptor a Burjassot. Curiosament, el poeta els versos del qual van ser recitats al Congrés dels Diputats per la seua presidenta en la jura de la Constitució de la princesa d’Astúries (bé és cert que l’acció fou criticada des d’alguns sectors nacionalistes).
Mentre Barrera desgranava amb dosis d’ironia torera la seua acció benefactora cap el secessionisme, alhora que el càstig a personalitats infinitament més importants que ell, com el poeta de l’Horta, me preguntava quin paperot el del director general de Cultura, un tal Sergio Arlandis, qui es te per lletraferit també, a l’hora d’ajustar comptes polítics amb un col·lega tan reputat, recitat, estudiat, reconegut, estimat i homenatjat.
A mesura que passaven els dies, Barrera es multiplicà i se’l veié flanquejant en lloc preferent Abascal a Madrid,quan aquest darrer incità públicament a la rebel·lió dels cossos de seguretat de l’estat en el context de les protestes ciutadanes convocades tant pel seu partit com pel PP a nivell estatal. És a dir, fent-se copartícip de les seues arengues antidemocràtiques i guerra-civilistes amb la mateixa ‘autoritat’ que havia demostrat al palau del carrer Navellos condemnant sense pèls en la llengua als altres valencians.
Tots hem vist les imatges del carrer Ferraz i d’altres adjacents aquestes darreres jornades, farcits de feixistes i nazis tan recalcitrants com violents, que, fins i tot, clamaven contra el propi monarca en plena dèria col·lectiva. Al capdavall, l’escenari en què no solament Abascal se sent plenament identificat si no també el nostre vice-conse, tan torero, tan espanyol, tan fatxenda, tan… cutre.
Tot siga, que avui, que s’inaugura oficialment el Centre d’Art Contemporani Hortensia Herrero, un autèntic perill públic com ell aparega fent-li costat al seu altre ego casolà, Carlos Mazón, per a retre-li honors al matrimoni Roig-Herrero, una de les majors fortunes estatals pròdiga en finançar obres de restauració milionàries, pavellons esportius d’última generació i fomentar l’esport sota el lema ‘La cultura de l’esforç’, entre moltes altres activitats de caràcter empresarial i de negocis.
En realitat, una nova aposta personal des de l’art contemporani que naix quan Bombas Gens declina i negocia amb la Generalitat la seua futura gestió. Un nou acte de mecenatge privat per a honor i glòria dels amos de Mercadona, entestats com ningú –no sé realment per què- en tornar als valencians allò que –diuen- han rebut d’ells. Que no s’entere l’Ayuso, no siga que –tan egocèntrica com és- reclame un dia la seua part com a madrilenya de pro i reina del dumping fiscal. Surrealisme pur.