TROBAR EXPLICACIONS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Més enllà de les turbulències d’avui instigades per dos formacions polítiques de tots conegudes, disconformes amb la previsible formació de govern mercès al pacte del PSOE (i Sumar) amb ERC i Junts, entre d’altres partits. Més enllà de l’amnistia com a teló de fons per a solucionar d’una vegada el Procés i la seua deriva passada, present i futura. Me pregunte obertament, ¿què impulsa multitud de joves, dones i homes, a alinear-se amb un partit com VOX, una formació –sent suau- en les antípodes de la modernitat, ancorada en soflames preconstitucionals i missatges apocalíptics propis d’un pretèrit tan llunyà com, probablement, desconegut pels seus acòlits?
¿Què ha fallat perquè en una societat socialdemòcrata i de vocació europeista de què formen part, amb els seus clarobscurs òbviament, opten per vindicar escenaris tan controvertits per nefasts com contraproduents? ¿Què han trobat en messies de cartó pedra i els seus apòstols llépols, predicadors del mal?
Perquè ací, en la seua resposta convincent és on podem començar a comprendre eixe magnetisme propi del costat obscur de la força, parafrasejant l’argument central de ‘La guerra de les galàxies’, saga cinematogràfica que han d’haver vist fins la sacietat per la seua innegable popularitat entre la jovenalla.
En línies generals, la joventut afí a aquests idearis caducs ho ha tingut tot de cara des del seu naixement: guarderies, educació infantil, primària, secundària, batxiller, FP o universitat, i així fins el moment decisiu de treballar. Al capdavall, el moment de la veritat on la responsabilitat pesa més que mai depenent de la voracitat del mercat laboral en cada circumstància, gens sensible amb ella i, per extensió, amb la classe treballadora. Un període crucial en què les seues lícites expectatives ciutadanes no acaben de confirmar-se professionalment a mig termini i la desmoralització surt efecte tard o d’hora. Un instant decisiu, quan hom vol independitzar-se i assolir reptes individuals.
Però també hi ha una altra jovenalla que potser no ho ha tingut tan fàcil des de menuts en un context de desigualtats cada volta més freqüents, que tampoc ha seguit amb regularitat els estudis i que, en incorporar-se al món laboral, ha tastat el sabor amarg de l’explotació per allò de realitzar les feines que ningú no desitja a canvi de sous de pura subsistència. Assaborir la injustícia en aquest sentit no és plat de gust per a ningú i això comporta –no sé si inevitablement- un progressiu acostament als idearis disruptius com, per exemple, els que emanen de sectors ultres com l’abans esmentat. Els quals, fonamentats en unes poques proclames radicals antisocials de dubtosa procedència i obtusa finalitat, resulten atractius per qui necessita emparar-se entre els desfavorits a la recerca d’una justícia esbiaixada.
Un panorama en què allò comunament acceptat democràticament és vist com a part d’un engany que els oprimeix i, per això mateix, opten per recolzar postures contràries als d’una majoria moderada en temes com la immigració, la igualtat, el feminisme, la violència de gènere o la pluralitat, als que s’oposen frontalment seguint fil per randa els discursos de l’odi dels seus líders. Poc importa la realitat, la lògica i la responsabilitat quan –segons determinats idearis- tot el que els envolta esdevé com una mena de contuberni dissenyat a consciència per a afavorir l’enemic, eixe que es pot trobar pertot arreu en una societat que, curiosament, els sembla podrida des de les arrels a través d’una virtualitat poblada de llocs comuns en forma de fakes.
Fa molt de temps, dècades en realitat, observe entre els grups ultra que poblen els estadis de futbol com a aficionats d’un o altre equip un exemple perfecte on trobar aquest tipus de ciutadà alienat que, prèviament al seu ingrés a les grades, desfila en manada escoltat per la policia enarborant banderes i pancartes allunyades de l’esport entre crits i insults que palesen violència soterrada. Grups que, dins dels estadis, lamentablement, representen el pitjor de les essències d’aquest esport, sovint amb la connivència dels directius des dels temps de Jesús Gil, Ramón Mendoza i d’altres del seu pedigrí o, millor dit, pelatge. Uns antecedents sovint redivius que segueixen avergonyint-nos en l’actualitat pel racisme que traspuen els seus càntics i les seues actituds clarament antisocials.
Potser, no ho sé amb exactitud, sempre hi haurà persones i grups d’aquesta naturalesa disposats a subvertir, si fa falta amb violència dialèctica i exhibicions de força gens edificants, els assoliments aconseguits democràticament pels seus avantpassats més recents, potser siga inevitable predicar en el desert davant qui ni vol escoltar i s’entesta en reincidir, però cal no tirar la tovallola i dir les coses pel seu nom, inclús a risc de ser vilipendiats des de la desraó més contumaç transvestida d’ordre i falsa legitimitat .