L’HORTA QUE SE’NS ESMUNY ENTRE LES MANS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’Horta no és només la llenca del territori irrigat regularment mercès a les grans séquies des de temps andalusins, un paisatge rural majorment antropitzat en franca decadència des de fa seixanta anys (dissabte apareixia en Levante-EMV la pèrdua de vora 1.600 ha. de terra agrícola en el darrer lustre i, en la seua secció ‘Posdata’, una bona reflexió sobre el fons de la qüestió de Toni Mollà) quan l’amenaçadora ombra dels PAI torna a estar d’actualitat en determinades poblacions, entre polígons industrials, circumval·lacions, residencials, apartaments de platja i, aviat, com a teló de fons, l’ampliació del port de València pel nord. El secà també forma part inseparable de la comarca que envolta el cap i casal, l’espai que suaument per mitjà de llomes dona pas a les serralades més properes entre garroferes, oliveres, ametllers, pins i la flora i fauna que el singularitzen. Un territori en què també l’agricultura de regadiu s’ha anat fent present gràcies a la perforació de motors i la proliferació de tarongers, entre d’altres cultius.

De la mateixa forma que els pobles costaners i els seus termes municipals han vist incrementada progressivament les seues fisonomies urbanes, arquitectòniques i vials, sobretot des de finals de la darrera centúria, la terra de labor i el secà pròpiament dit han anat perdent pes específic. Un fenomen que cal lligar a molts factors i de diversa índole: uns endògens (preus baixos de les collites, desaparició de llauradors i infravaloració de la terra de cultiu), d’altres exògens (creixement urbanístic desaforat, creença perversa des dels consistoris que a major grandària majors i millors serveis i increment de la qualitat de vida, a pesar del consum exponencial de recursos naturals, massificació o contaminació en augment) davant la mirada entre perplexa i còmplice d’una ciutadania diversa, de mentalitat entre ecològica i negacionista o que ni tan sols s’arriba a plantejar la problemàtica perquè considera que hi ha oportunitat de negoci.

Aquest plantejament no obvia que més enllà dels municipis també hi ha institucions supracomarcals que, en el fons i en la forma, no deixen d’apostar per aquest statu quo siguen d’un color polític o d’un altre diferent. És la realitat que patim i per això tenim el que tenim a nivell glocal: una gran indefensió respecte als atacs que sofreix el territori natural, productiu i cultural, antropitzat a no. Totalment a mercès de l’especulació immobiliària de grups empresarials dedicats a la transformació radical del territori i el seu paisatge que, amb freqüència, revifen amb inusitada força, aliens al criteri i parer d’una ciutadania privada de decisió.

És el que esdevé ara per ara, posem per cas, a La Punta, Benimaclet, Puçol o Godella. Molt en particular, centrant-nos en el secà pròpiament dit, en la Canyada de Trilles, la Torre del Pirata i les Pedreres d’aquesta darrera localitat de ponent, on el desenrotllament d’un PAI està transformant un paratge únic farcit de garroferes, pinars, carrasques i matolls, sendes, històriques pedreres [en la imatge de capçalera] i un aqüeducte romà, en urbanitzacions de tipus residencial que, a més, privaran endavant del seu gaudi públic.

Des de la plataforma cívica Natura Godella s’ha editat un impactant documental, ‘Defensem les Llomes’, en què es mostra i s’explica l’esmentada agressió urbanística, precisament quan València ostenta el títol de ‘Ciutat verda europea’. Un audiovisual (htpps://youtu.be/uXzJqqpzJYE?si=KDVkFSpMc4ivUVC1) que es mostrarà durant la celebració de la taula redona que te prevista realitzar el pròxim 6 de març, a les 19h, en la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset de la capital.