La salut de les llomes en l’horta de València a debat
Ahir a la vesprada es va celebrar al Col·legi Major Rector Peset, de la Universitat de València, una taula rodona sobre la situació en què es troba la Canyada de Trilles, la Torre del Pirata i les Pedreres de Godella, afectades per un PAI reactivat el 2022 que preveu transformar els esmentats espais naturals semiantropitzats en 447 vivendes residencials.
Organitzat el debat pels col·lectius cívics Natura Godella i Salvem la Torre del Pirata, formaren l’esmentada taula Jorge Hermosilla (Universitat de València), Manuel Civera (exdirector de l’Agència Valenciana de Protecció del Territori), José María Musoles (alcalde de Godella), Alfredo Marín (president de l’Associació Salvem la Torre del Pirata), Enrique Montoliu (director de la Fundació FUNDEM), Albert Ferrer (membre del Centre d’Estudis de l’Horta Nord), un membre d’Agró i Rodrigo Santamarta (Natura Godella), amb la moderació de Marc Agliata.
El debat fou iniciat després d’una magnífica exposició sobre la realitat de la comarca en el seu conjunt a càrrec del professor Hermosilla -expert en el seu estudi i partidari d’un creixement urbanístic moderat i consensuat amb la ciutadania-, després de la qual anaren intervenint els diversos convidats, els quals tractaren la problemàtica de l’Horta Nord concretament, des d’un panorama general fins el cas particular del PAI desenvolupat al terme de Godella i les seues conseqüències.
Posats en contacte amb un dels ponents, Albert Ferrer, com a membre del CEHN i professor de la Universitat de València, ens trasllada que el naixement del centre en 1995 pretenia fomentar la defensa del patrimoni natural, lingüístic, cultural, històric i artístic per a sensibilitzar els poders públics i les entitats ciutadanes. Motiu pel qual es va crear una Secció de Patrimoni (observatori) des del que suggerir, informar, sol·licitar i, fins i tot, denunciar quan calia determinades actuacions.
Tanmateix, la posada en marxa del CEHN coincidí amb la borbolla immobiliària que, a l’Horta Nord, va promoure alhora la creació/ampliació de polígons industrials i PAI en la totalitat dels seus pobles, afectant tant a la terra d’horta com a la de secà depenent d’on està situada cada població. Circumstància que coincideix alhora amb la rendibilitat a la baixa del sector agropecuari, l’envelliment de l’edat mitjana dels llauradors i la progressiva devaluació dels terrenys. Molts d’ells abandonats a la seua sort, sobretot en la part més septentrional i oest de la comarca.
Des d’aleshores, assistim al creixement desaforat dels pobles i de les pedanies de València en totes les direccions, fins el punt d’experimentar un fenomen que ja havia patit anteriorment l’Horta Sud. És a dir, la seua unió irracional des de Benimaclet, Tavernes Blanques, Alboraia, Benicalap o Benimàmet passant per Paterna, Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada i Alfara del Patriarca i seguint, fil per randa, per Almàssera i Bonrepòs i Mirambell, les Cases de Bàrcena, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, les Tendetes, Emperador, Museros, Massalfassar, Massamagrell i la Pobla de Farnals fins arribar a Rafelbunyol. Una conurbació en tota regla que farà que l’àrea metropolitana del cap i casal consolide pel temps allò de la Gran València.
Amb la crisi de 2008 s’atura momentàniament el creixement urbanístic i no pocs plans desorbitats, farcits a més de vials en forma de circumval·lacions i rodones pertot arreu, i –com esdevé al Puig de Santa Maria, posem per cas, però també a Alboraia, Meliana, Albalat dels Sorells, Rafelbunyol i altres localitats veïnes- on resten encara per edificar nombroses parcel·les urbanes i industrials.
La reactivació d’un temps ençà de la construcció en totes les direccions: habitatges, residencials, apartaments de platja i indústries ha suposat la pèrdua de 1.600 ha de terra agrícola en només un lustre.
Arribats ací les preguntes són òbvies, segons Ferrer: quin sentit té créixer indefinidament?, aquest creixement és sinònim de veritable qualitat de vida més enllà d’allò purament material?, eixe creixement és compatible amb la conservació de la natura i d’altres senyes d’identitat patrimonial tangibles i intangibles?
La seua opinió personal és negativa pel que fa al tenor de les tres qüestions. Si bé és cert que qualsevol ajuntament guanya mitjançant els impostos que genera l’obra nova a curt i mitjà terminis, el creixement urbà no va lligat necessàriament a la millora integral de la qualitat de vida dels habitants, entre d’altres raons perquè –amb dades del Ministeri d’Hisenda per a 2020- al voltant d’un 45% dels ingressos dels ajuntaments de l’Horta Nord són destinats a la partida de personal, un 6% es dedica a inversions, un 36% a serveis bàsics i el 13% a protecció social, com una mena de cua de lluç que es retroalimenta sense desmai ni trellat.
Així doncs, allò de fer-se grans –segons el seu parer- va en demèrit d’una naturalesa (antropitzada, semiantropitzada o encara verge) cada volta menys abundant, substituïda sovint per jardins de disseny, arbres forans i rodones ornamentades a la manera de jardins de nous rics desficiosos, la qual cosa ens priva del seu contacte per l’alteració conscient dels equilibris mediambientals entre el secà, l’horta, les marjals i la platja, un consum desorbitat de recursos naturals –com, per exemple, l’aigua- i la generació de tones de deixalles de tota mena i condició.
El cas de Godella és molt cridaner i greu alhora, però desgraciadament no és l’únic. En un context en què la població afectada reacciona tard i els ajuntaments són els primers (no sols el de València) en potenciar la depredació del territori sense cap contemplació, per protegit que estiga.