Les esglésies dels nostres pobles
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
En molts dels articles que he vingut publicant durant els darrers anys en la premsa escrita i digital m’he referit, monogràficament o de forma miscel·lània, a l’enorme patrimoni cultural –arquitectònic, artístic, musical, sonor i documental- que encara hi és a les esglésies dels pobles valencians, més en concret de l’Horta. Un equipatge històric secular que diàriament ens acompanya com a testimoni viu del nostre passat col·lectiu, a pesar de les transformacions que han experimentat al llarg dels anys, a voltes necessari tenint en compte la seua antiguitat i les seues dimensions, en ocasions producte de la desraó. Tot i això, i per molt que les poblacions hagen crescut i adoptat diversos estils en els seus edificis privats i públics, cap d’ells, per excepcional que hi siga, atresora un bagatge semblant ni la significació que tenen les esglésies que, fins fa poc més de mitja centúria, s’erigien incòlumes com a inconfusibles fites en el paisatge.
Temps aquells en què els tocs de les campanes d’un poble s’escoltaven perfectament en els altres de la rodalia, assenyalant l’horari, el perill, les celebracions i festivitats, i avui molesten al veïnat com també ho fan els ocells des de bon matí en un sense sentit difícil de digerir, quan el tràfic rodat i determinades festes on quasi tot val contribueixen decisivament a una contaminació acústica a què sembla que sí ens hem acostumat, com a flagrant contradicció.
I és que, els campanars –la major part d’ells, sinó tots, vertaderes obres d’art en si mateixos- s’elevaren per sobre dels temples i dels traçats urbans com a símbols de l’orgull cívic-religiós dels nostres pobles i com a tòtems des dels que assenyalar el ritme quotidià tant de la feligresia com del veïnat en el seu conjunt, mitjançant campanes menudes i grans de bronze que campaners i campaneres enlairaven al vent fins que arribà la seua mecanització.
Gairebé ningú avui repara en que aquestes grans obres per les que transcorren les nostres vides –com des de segles abans la dels avantpassats- formen part d’un paisatge sentimental íntim a la mesura de cadascú i, per això mateix, tant fidels com vianants. no li donem la importància que tenen. En no fer-ho, tampoc arribem a apreciar el valor que tenen i, menys encara, les seues respectives problemàtiques quan molts temples foren erigits –més o menys modestament- des del segle XIII ençà, sent enderrocats per a construir-se de nova planta i, més habitualment, transformats a mesura que la demografia creixia. No pocs d’ells presenten una barreja d’estils des del gòtic, mentre que altres s’edificaren de nou des del segle XVIII. Uns i altres segueixen mostrant, però, la millor arquitectura i ornamentació de les poblacions d’avui sense cap mena de dubte, encara que altres estils més contemporanis anaren engalanant-les també al ritme dels nous temps i de les modes.
Tanmateix, aquesta ceguesa induïda que patim als pobles de l’Horta, cada volta més acusada per la immediatesa que imposa la tecnologia al ritme de vida i la ignorància i el desconeixement cap a allò que encara ens singularitza com a pobles, a més a més de la franca decadència que pateix el culte catòlic avui, comportarà a curt i mitjà terminis reptes als quals mai no ens havíem enfrontat, com la seua conservació present i futura, lligada estretament al valor que li conferim.
Un context que implicarà un enorme esforç no només als feligresos, com sempre ha estat, sinó també als ajuntaments i, en conseqüència, a la Diputació i la Generalitat. Quelcom que encara serà més greu en les poblacions que no disposen de cap estudi mitjanament rigorós d’aquests edificis vetusts que posen en solfa la seua història, arquitectura, art, el patrimoni sonor i musical, i tot allò que té a veure amb ells i la seua principal funció, que és com dir el batec dels seus parroquians des de temps de Jaume I d’Aragó.
Felicitem-nos, doncs, d’iniciatives com la que s’ha portat a terme recentment a Massamagrell pel que fa a l’església de Sant Joan apòstol i evangelista, com a penúltim escaló d’una escala que compta amb moltes altres iniciatives anteriors semblants, però a la que cal afegir molts més graons fins a cloure-la com toca. I no només això, urgeix com potser mai la seua divulgació entre la població perquè se n’adone d’un immens patrimoni propi entre tangible i intangible sense el qual no seríem poble.
La modernitat sempre s’ha bastit sobre els fonaments sòlids d’estrats històrics anteriors, sobretot els més antics i encara visibles, partint de la base que aquesta estratificació és coneguda i s’ha difós convenientment. De no ser així, correm el risc de seguir creixent indefinidament sense adonar-nos-en que sense el rovell de l’ou tot és clara i que aquesta sense l’altre ens priva de la substància.
En l’anomenada era del coneixement no devem desatendre aquesta mena d’avís a navegants i sentir-nos orgullosos dels principals símbols culturals de les nostres localitats, necessitats d’estima i d’atencions atesa la seua vellesa i significació.