QUÈ SERIA DEL FUTBOL SENSE ELS MODESTOS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

La vertadera èpica en l’esport rei no la generen en exclusiva equips com el R. Madrid, Barça, Ajax, Milan, qualsevol dels Manchester, Liverpool o Bayern, posem per cas, com tampoc entrenadors com Guardiola, Ancelotti, Conti, Allegri, Luis Enrique o Tuchel, ni jugadors com Mbappé, Haalan, Foden, Lewandowski, Messi i Ronaldo, o presidents i CEO com Florentino Pérez i d’altres d’europeus o d’origen musulmà i asiàtic.

El sentit últim del futbol ho són els equips de mitja taula cap avall, a més dels que aspiren a posicions europees en les distintes lligues, els seus planters i les respectives aficions que, podent ser d’altres equips triomfants, professen veritable estima als seus clubs, equips i estadis. Què seria dels grans sense el concurs dels petits? Probablement, deixaria de ser l’espectacle que hui és, amb tot el que suposa per a major glòria i honor dels que normalment quasi sempre s’enduen el gat a l’aigua i, per això mateix, són súper-famosos.

Sense Davids no hi hauria Goliats o a l’inrevés, almenys fins ara, expectants de com puga quedar la Superlliga dissenyada pel president del Madrid i altres representants dels transatlàntics europeus d’ara. Una nova competició que premiaria els grans i castigaria encara més  els menuts de forma injusta i, potser, definitiva quan l’espectacle s’imposa al propi esport en una cursa cap a l’excel·lència –això diuen- feta a conveniència de part pels factòtums que ho impulsen.

Hi ha nombrosos clubs que –sent centenaris- encara no han conquerit cap dels títols oficials en joc, ni posseeixen entrenadors ni jugadors excepcionals, però que es converteixen en espàrrings (o pedra de toc, que queda més fi)  perquè els veritablement llorejats polisquen els seus i, a més, puguen competir internacionalment, convertits en estrelles, fins i tot mediàtiques.

Els humils prou fan en mantenir-se dignament, aspirar a aconseguir les seues modestes metes i, també, competir amb l’esperança de fer mossegar la pols als que són molt superiors en pressupost, fixatges i poder mediàtic. Una legítima aspiració que fa que els veritablement grans hagen d’esforçar-se de valent per aconseguir guanyar i, alhora, competir amb garanties a Europa i fora d’ella amb altres equips de semblant pedigrí.

Tothom celebra veure partits del Madrid, Barça, PSG, Milan, Juventus, Inter, Bayern, Dormunt, Liverpool, City, United, Chelsea, Ajax, PSV, Porto, Benfica… equips que han de batre´s el coure amb altres que un dia més o menys llunyà foren també grans –com l’Atleti, Athletic, Sevilla o VCF a Espanya- i, encara més, amb els que mai no ho han estat o no tant (la majoria), però que perseveren per allò de fer un dia història, com succeí amb el Depor, R. Societat, Vila-Real, Nàpols, Roma, Gloucester i, ara mateix, Leverkusen.

Què seria del futbol sense els modestos? L’espectacle per l’espectacle fins exhaurir la formula a base de dilapidar milions i milions d’euros en mans d’uns pocs, obviant que els humils són imprescindibles perquè els grans suren.  Quelcom que acabarà afectant el futbol femení, convertit  per les circumstàncies en espectacle abans d’hora a imatge i semblança del masculí.