INGOVERNABLE?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No cap dubte que la legislatura ha entrat en una fase d’ebullició difícil d’amainar a mesura que s’apropa l’estiu i puja la temperatura. El guirigall és de tals dimensions que no sé si el millor que pot passar és que arriben les vacances parlamentàries perquè refresque l’ambient i, si pot ser, baixe la tensió acumulada durant anys.
S’està convertint en insuportable el grau superlatiu de fronts oberts a què atendre, cada volta més crus i descarnats amb l’oposició i part de la judicatura com estendards, per no esmentar la relació del mateix govern d’Espanya amb els seus socis, molt en particular després de la constitució del parlament català i en menor mesura, però també, per les dissensions internes en Sumar i el paper sinuós de Podemos.
I és que l’oposició no hi ha dia –perquè no l’hi ha, certament- que li retruque de totes les maneres possibles al president de l’executiu cada pas que dona. Per no reconèixer-li, no li reconeix ni tan sols les bones dades d’ocupació ni tampoc els informes macroeconòmics emesos des de determinades institucions (inter)nacionals. Redoblant les sospites pel que fa a la seua cònjuge, ara també des de la comunitat madrilenya, en clara revenja per l’afer delictiu de la parella d’Ayuso (de presumpte delinqüent fiscal a ariet sobre el que descansa la ira desbocada de tan enamorada presidenta).
Aquells cinc dies en stand by de Sánchez en realitat s’han convertit en la gota que desborda el got de la impaciència del PP per assolir d’una volta per totes el poder, per mitjà de la seua caiguda al precipici a base d’insistir.
Vist amb certa perspectiva, la vella guàrdia del PSOE mai no li ha perdonat, ni li perdonarà, a aquell jove candidat a la secretaria del partit caigut en desgràcia haver-se refet i guanyar-la de bell nou contra tot pronòstic. Però no només això, tampoc haver accedit a la presidència per mitjà d’una moció de censura i menys encara haver indultat la plana major de l’independentisme català i, més avant, aprovar la llei d’Amnistia. Paraules majors per a exsocialistes (això ho dic jo) com González, Guerra, Corcuera, Leguina, Díaz…, en veritat on començà l’oposició sense desmai dels populars, que veieren en Sánchez una mena d’apòstata d’aquell socialisme canònic encarnat per militants com els esmentats. Una colla de pa aiguats VIP que, després d’exercir altes responsabilitats en l’escenari polític –uns més que altres, per a ser sincers-, no ha deixat de lluir-se posant contra les cordes l’actual secretari general i, amb ell, a la formació fundada per Pablo Iglesias.
Preguntat a propòsit de l’evident persecució que pateix Sánchez, ara en la figura del seu suport moral encarnada per la seua esposa en ser investigada per un jutge singular –ho deixem ací- com Peinado, deia Francisco Camps (ni més ni menys que aquest messies rediviu) que es posava en la seua pell i que comprenia totalment el tràngol que devia estar passant. Fins ací ha arribat l’absolt recentment a comparar-se amb Sánchez, però com aquestes comparacions són decididament odioses no cal tenir-li-ho en compte quan el rastre de desolació que deixà la gestió pública de l’exMH és, com a mínim, de jutjat de guàrdia, com ja s’han encarregat de dirimir ara per ara no pocs jutjats amb una sentència molt repetida, la de la culpabilitat de no pocs dels seus subordinats.
Sánchez, no en cap dubte, és un intrèpid ben plantat que va canviant d’opinió i actua segons les circumstànciesho demanden. Per això sobreviu als que des de dins o des de fora l’ataquen amb sanya. Sent capaç de governar en temps pandèmics com de veure en els vots de Junts en les passades eleccions, inopinadament, el got mig ple per a seguir-ho fent malgrat perdre els comicis generals. Quelcom imperdonable per a l’oposició i part del sistema judicial (amb el CGPJ d’amenaçadora punta d’iceberg, incapaços de dimitir els seus venerables integrants motuproprio, ni renovar-se perquè així ho vol el PP), que l’acusen de traïció sense cap rubor i, per això mateix, l’han fet objecte de tota classe d’insults, burles i amenaces. Des de fa poc, renovats i redoblats en incloure en el seu punt de mira a la seua dona, ja en el plànol més íntim i personal. Una situació inèdita en la política espanyola des de fa dècades que, de seguir aquests tortuosos viaranys de persecució personal sense treva, pot acabar per fer ingovernable l’estat.