Sol i ombra
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El Sol escalfa de valent un estiu més, tant que hom s’ha (mal)acostumat a mesos amb temperatures que, lluny d’amainar, s’han estabilitzat però a l’alça des de mitjans de la primavera fins les acaballes de la tardor. Massa calor, malgrat que són mesos en què el PIB de l’Estat experimenta un increment saludable per a l’economia anual mercès al turisme d’estiu in crescendo que, atret per la benignitat de l’oferta any rere any, no deixa de créixer -encara que el model vigent continue sent el de fa poc més de mig segle en línies generals. Així seguim tant de temps després del seu descobriment en un context tan diferent a aquell en què es començà a veure en les bondats d’una geografia solejada banyada per un litoral verge gairebé inabastable la gallina dels ous d’or ponent en la cova d’Alí Babá. Amb el franquisme fou una nova entrada de divises i de certa apertura del règim, juntament amb els enviaments tradicionals de milions d’emigrants de forma paral·lela; amb la democràcia… més del mateix pel que fa a la turistificació (com actualment s’anomena l’èxit superlatiu), encara que ara exportem mà d’obra altament qualificada formada ací.
Tanmateix, aquesta mena de cicles basats en la riquesa potencial d’una societat no es queden només en xifres i dividends, usats en cada moment de la forma que millor convinga segons les circumstàncies; des de fa temps i tornant a l’inici de la dissertació sobrevola la certesa que tot no depèn tant d’èxits fugaços i passatgers com de variables que s’escapen als anàlisis comptables, alienes a ells. Una cosa és que la temperatura glocal fregue ascensos desconeguts que, de seguir així, modificaran també hàbits a tots els nivells en alterar els recursos a què estàvem acostumats i una altra (complementària d’aquesta) és que es seguisca apostant per desbaratar-los de manera impúdica per allò d’acontentar milions de visitants ocasionals a canvi de milionàries divises que, sobretot, beneficien de forma desigual i acaben per seguir enriquint l’empresariat del sector més que a la classe treballadora.
Si el canvi climàtic és present en tots els àmbits, i no precisament per a bé (tampoc els episodis de pluja), i fa anys que es qüestiona el model turístic a Espanya, què és el que realment impedeix prendre mesures que progressivament s’adequen al nou estat de les coses? El guany ràpid? Obviar infraestructures renovades i mantenir sine die les pretèrites? Seguir sense administrar eficientment els recursos? Deixar en l’aire la taxa turística?.. Quan, al capdavall, els que ací vivim –posem per cas- som els que veritablement paguem les conseqüències d’aquest desgavell consentit i els que acabem per mantenir amb els nostres impostos que, any rere any, la marca siga atractiva tant per als tour operators com per als milions de visitants que venen a gaudir del que alegrement i recurrent hipotequem a llarg termini.
Mentrestant, el turisme de Sol i ombra, acompanyat de la riquesa patrimonial, paisatgística i culinària, segueix triomfant. Què importa enverinar a poc a poc els fràgils fonaments naturals sobre els que s’assenta si el model és productiu per a empresaris i polítics, atents els primers als beneficis anuals, mentre que els segons ho estan pel que fa als pressupostos generals cada legislatura? Mal assumpte, avui irresoluble.