LES OCURRÈNCIES DEL PRADO
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El Museo Nacional del Prado és, sense cap mena de dubte, el buc insígnia de l’art a Espanya –no de l’art espanyol, per a no confondre’s-, sobretot la pinacoteca de referència des que l’espai de Villanueva fou derivat a eixe menester fa poc més de dues centúries. Un contenidor primmirat que, a través de les seues selectes col·leccions, sempre ha comptat amb la simpatia tant del visitant com de les autoritats competents fins a derivar –en la meua modesta opinió- en una mena de subministeri dintre del ministeri competent en cada període. Des de fa unes dècades, sobredimensionat en formar part essencial de la milla d’or de la capital de l’Estat, amb el Reina Sofia i el Thyssen Bornemisza com a acompanyants de luxe. Per si no fos poc, independentment d’altres espais museístics destacats, com el propi palau d’Orient o la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (alhora una mena de Museu de BBAA de Madrid), fa uns mesos que s’inaugurà la Galería de las Colecciones Reales, la qual presenta en un nou espai una bona part dels tresors custodiats per Patrimonio Nacional que complementen sobretot els del palau reial i el Prado. En realitat una benvinguda sobredosi artística que catapulta Madrid molt per sobre de la resta de capitals espanyoles que, per innovadores que hagen estat en els darrers anys, només poden complementar a dures penes el seu poder d’atracció centrípet. Museus com el de BBAA de València, el MNAC, el Museo de Arte Abstracto Español-Fundación Juan March, el MACVAC, l’IVAM, el Guggenheim i molts altres de semblants –miscel·lanis o monogràfics- ben dignes.
El Prado, en particular, des del seu gabinet de comunicació, està molt present en els mitjans de comunicació, en particular de RTVE que no hi ha mes que no faça una incursió en qualsevol aspecte referit a ell. La darrera, crec recordar, posant en valor ‘esportiu’ (olímpic, millor dit) algunes de les seues obres senyeres per allò de contextualitzar-les amb els JJOO de París, encara que res no tingueren a veure realment de forma directa: Los Juegos del Prado (amb la col·laboració del COI). La forma, segurament, més senzilla d’enllaçar temàtiques o figures concretes de les grans obres de l’art universal amb el fenomen cíclic de les Olimpíades. A capdavall, la manera més fàcil de posar cullerada en un esdeveniment retransmès mundialment en la ciutat de la llum, a l’altra banda dels Pirineus, i no perdre comba.
Accions com aquesta a què em referisc apareixen sovint en els telediaris de major audiència des de la cadena pública adés esmentada, tant a migdia com a la nit, tenint com a intermediari al periodista Carlos del Amor, qui potser millor conta les cròniques de caire cultural i cada volta amb major protagonisme, a més d’escriptor d’èxit amb dos llibres en el mercat sobre qüestions artístiques, però no exactament d’història de l’art. Del Amor, en contacte amb el Prado, entra en les cases de milions de ciutadans i, sense necessitat de ser exhaustiu, ens introdueix en allò que a la pinacoteca l’interessa divulgar. Un èxit en l’haver del museu, de RTVE i, molt en particular, del comunicador, que demostra la seua personalitat en cada entrega.
Però clar, les comparacions són odioses i pocs espais culturals d’aquestes característiques, en concret els de províncies, estan en condicions de fer quelcom semblant –encara que fos a nivell autonòmic- per diversos motius que van des de la falta de personal dedicat a aquests menesters fins a l’absència d’iniciativa pròpia, passant pel desinterès de les corporacions audiovisuals autonòmiques per divulgar l’art casolà. Tot i això, no poques de les accions del Prado i RTVE en aquest sentit no deixen de ser ocurrències, en ocasions agosarades, però tampoc és menys cert que la distància que separa l’omnipresència d’aquest en els mitjans i la de la resta és, més que cridanera, desmesurada i injusta.