Avis plurilingües

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Escric aquestes ratlles motivat per l’article d’opinió que escrigué fa unes setmanes en Levante-EMV el bo d’Emili Casanova, catedràtic de Filologia Catalana en la nostra universitat. Un text adreçat a la gent gran del país que exerceix de iaios. des del qual animava als integrants de la tercera edat a fomentar l’ús del valencià entre els nets atès el temps que solen passar amb ells. Amb una tendresa i il·lusió pròpies d’una personalitat oberta i afable com la seua, Casanova ens sorprenia per la seua sinceritat, tant que vaig estar a punt d’escriure-li un e-mail per a comentar-li si tan malament veu la situació actual de la llengua de la terra com per a decidir-se a apel·lar al ressort dels lligams consanguinis per a salvar-la del desgavell a què acostuma a sotmetre-la la dreta quan assoleix el poder institucional.

Emili Casanova és un acadèmic sobradament conegut no només en la universitat, un tipus extravertit, conversador i amb un fi sentit de l’humor propi de la Vall d’Albaida sempre d’agrair en una autoritat en la seua disciplina d’estudi. De fet, a més del seu particular cursus honorum, continua formant part dels tribunals de les PAU any rere any per allò de seguir a peu d’obra l’evolució dels estudiants que accedeixen als estudis superiors i comprovar el nivell de coneixement de la llengua que tenen.

Per tot això, pense que si va escriure per a despertar la consciència dels més grans de la família ho feu amb coneixement de causa: la quantitat de temps que dediquen als seus descendents més menuts en l’actual context, l’edat a la baixa dels mateixos protagonistes (en actiu, prejubilats i jubilats), la seua formació acadèmica i la seua suposada estima pel valencià. Elements que poden resultar decisius a l’hora d’usar la llengua en la seua comunicació quotidiana i fer-ho amb la normalitat i confiança que comparteixen amb els nets. No és ni de lluny una mala idea, encara que a les múltiples funcions/accions realitzades pels avis se’n suma una de nova, el pitjor està sense cap dubte en el menyspreu amb què la dreta tracta tant a la dignificació de l’idioma com als seus usuaris naturals i potencials, restant-li pes acadèmic i consentint, erròniament també, que no s’incentive el seu conreu i estima en zones castellanoparlants.

Tan de bo l’ocurrència del professor Casanova ajude a mentalitzar-nos als majors i grans del perill que segueix corrent la praxi del valencià i ens esperone a perseverar perquè els nostres menuts sàpiguen un dia d’on són, d’on venen i cap on van en un context en què –sí o sí- van a dominar el castellà també a la perfecció, així com altres idiomes consubstancials als temps que corren. De fet, els primers passos que la menudalla dona en les escoletes van acompanyats de vocabularis aliens a les dues llengües oficials, idiomes en què nombrosos avis plurilingües poden ser igualment de gran ajuda.

Tot siga perquè la llengua mare que ens singularitza en molts casos no perda llustre i siga practicada correctament –tant com estimada- pels nostres descendents, sobretot tenint en compte el desinterès insultant amb què es tractada per polítics que veuen en ella un instrument de divisió, on sempre pesquen vots tan reaccionaris com recalcitrants, i no un element de cohesió i identitat perfectament compatible amb el castellà omnipresent i els idiomes que calguen. El saber no ocupa lloc.