L’EMÈRIT, ZAPLANA, OLIVAS I CAMPS, QUAN LA FESTA (A VALÈNCIA) MAI NO S’ACABAVA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

La frase que retrata tota una època fou pronunciada un 9 d’octubre per un eufòric cayetano, Ricardo Costa; és a dir, “La fiesta en Valencia no se acaba nunca”, la qual podria combinar-se amb les perles que li gravaren a Eduardo Zaplana poc abans de convertir-se en candidat del PPCV a la Generalitat, en què manifestava sense pèls en la llengua que volia fer-se ric a través de la política. Dues asseveracions fetes realitat al peu de la lletra al llarg dels vint anys que els populars governaren al País Valencià. Exactament, dues dècades de les nostres respectives vides, dels seus votants i dels que no ho foren llavors, que no es poca cosa.

La locomotora d’Espanya, com deia tot ufà el propi Aznar per allò de no llevar-los la dèria a Zaplana, Olivas, Camps, Fabra (el abuelito), Rus, Cotino i Barberà, entre d’altres astres d’una alineació mítica i de legenda en plena ebullició per tots coneguda. El que es guardaren de dir és que eixe tren (d’existir realment, en el sentit figurat), parava en les seues estacions particulars en primer terme per a, després, passar de llarg cap a Madrid més ràpid que l’AVE Atocha-Pintor Sorolla -ja m’entenen-, quan l’alta velocitat era un clam lluny de ser satisfet (i l’Eix Mediterrani una quimera).

Els Molt Honorables Zaplana, Olivas i Camps, els primers dels valencians vaja, aprofitaren l’avinentesa per a forrar-se literalment, formar part i fins i tot gestionar consells d’administració en empreses de l’IBEX i entitats financeres casolanes (ara difuntes), cas dels dos primers, o, pel que fa al darrer, permetre que la cova d’Alí Babà continuara sent depredada sense mirament pels seus estrets col·laboradors. El de Cartagena i el de Motilla del Palancar han estat condemnats per la justícia, mentre que el de València ha estat considerat com a no culpable. Menuda terna, en argot taurí que tant agrada a Barrera i El Soro, membres confessos de VOX i admiradors del seu líder Abascal.

L’any passat encara s’acabà de liquidar el deute milionari amb l’Ecclestone per (no) tindre la Formula 1 als carrers del cap i casal, mentre es segueixen pagant moltes de les ocurrències grandiloqüents dels esmentats: la CAC, Terra Mítica i l’aeroport de Castelló entre les més conegudes. Un munt de milions d’euros dilapidats sense compassió de les esquifides arques públiques de la resta de valencians (patidors), per mal gestionats (sobrecostos impossibles) o perquè anaren directament de forma il·lícita a butxaques particulars. Un saqueig constant de recursos que, per molta sentència judicial en ferm que hi haja, mai no retornaran a l’erari públic. Mai.

Les condemnes i el seu compliment no rehabiliten necessàriament als encausats; tal com esdevé amb els vots, els quals no redimeixen a qui els rep de les malifetes per jutjar-se. Han robat a mans plenes o han facilitat el robatori, segons es tracte: en tots els casos diners públics furtats vilment a la sanitat, l’educació, els serveis socials, les infraestructures, la cultura… Al benestar de tothom.

A eixa festa valenciana del PPCV ja feia molt de temps que s’havia anticipat Juan Carlos I, un Borbó que, com els seus egregis antecessors Felipe V i Fernando VII (quin trident), no desaprofità la seua etapa de príncep d’Astúries per anar teixint una sòlida xarxa d’interessos prevent el pròxim final de Franco. La seua coronació i la Transició foren l’oportunitat i, contents els poderosos (polítics, empresaris, financers i mitjans de comunicació), que li reien les gràcies a tota hora fins fa poc (al remat els que també han fet fortuna i de quina manera), vora quaranta anys més tard han amollat llast, quan l’emèrit no serveix tant com abans i el seu comportament segueix sent literalment imperdonable, sent prudents.

“De tal palo, tal astilla”, diu en refranyer castellà. No s’estranyen de tot el que ha plogut, plou i plourà encara, metafòricament parlant, malgrat el canvi climàtic i la sequera que patim.