LA VERITAT, EIXA GRAN MENTIDA?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
On és la veritat? La pregunta clau que busca resposta en la ment de qui, diàriament, s’ho qüestiona, sense cap altre ànim que aclarir-se per a seguir avant sense haver de pagar peatges pel fet de fer-ho. Al capdavall, el pivot sobre el que giravolta la vida de tothom, desgraciadament també dels que menteixen i no fan una altra cosa que contaminar-la. Perquè els que adopten aquesta actitud ho fan a consciència, per pura supervivència; això sí, sense cap escrúpol pel mal que escampen ni de les seues nefastes conseqüències. No ens enganyem, que ja som majorets, els que usen la negació, la difamació i la calúmnia de forma perseverant necessiten actuar així per amagar incompetències inconfessables, ambicions impossibles i impotència racional. Eixa és la realitat, no una altra.
Aquesta forma de procedir, tan vella com la pròpia existència de l’ésser humà, tan cridanera o més encara que la part positiva de la seua cursa cap el precipici, ha anat prefeccionant-se fins avui mateix, emparada, dimensionada i decididament letal per la incidència d’una tecnologia amb una innegable cara fosca i perversa en mans d’autèntics desaprensius que, alhora que atresoren autèntiques fortunes indecents, cometen -davant l’aprovació general- contínues agressions a la convivència pacífica. Actes que només inciten la veu crítica d’individus i col·lectius minoritaris en comparació amb la legió de fans i fanàtics que tenen arreu el món.
La distorsió general del que podem anomenar veritat és tan decididament forta, consistent i in crescendo que ja correm el risc real de naufragar del tot si no comencem a actuar com a escuts, mitjançant un sentit crític fora de tot dubte, fonamentat sòlidament mercès a una formació sostinguda en el temps i un sentiment d’humanitat sense fissures com a prova de resistència per fer front a unaautèntica allau que ens embruta, empobreix i, finalment, sepulta.
Els exemples s’estenen pertot arreu, des de l’anònima quotidianitat de què formem modestament part fins als que hom considera guies, gurús i, en definitiva, nous messies d’un apocalipsi premeditat que necessiten alimentar depenent del seu grau de poder i influència. En la ment de qualsevol hi ha noms arxiconeguts, passats, presents i, també, futurs. Pròxims i llunyans. Tanmateix, perseverem en deixar-nos portar amb excessiva facilitat, entre abduïts i cegats, atenent el seu èxit fulgurant i la difusió que d’ell fan els publicitaris o els grans mitjans afins i les xarxes socials que, a més, controlen i dominen.
La veritat, realment, corre el risc d’acabar significantel mateix que la pau, la concòrdia, la solidaritat, el compromís, l’ètica, la responsabilitat, la compassió, la bonhomia…, alguns dels conceptes que estan en boca de tots, però que queden massa sovint en un segon o tercer plànol, sent benpensats. Entre tanta mentida i mitges veritats, què significa la veritat? Només un anhel? O, potser, una utopia? Sense ella no hi ha llibertat. Al remat, els dos mots que, amb el de justícia, dignifiquen l’existència humana en el seu camí per la supervivència.