SIC TRANSIT GLORIA MUNDI
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Ara que acaba d’estrenar-se la segona part o seqüela de ‘Gladiator’, també dirigida per Ridley Scott, en realitat un film que res no aporta a l’interpretat per Russell Crowe l’any 2000, em ve al cap la màxima emprada pels seus dos protagonistes principals -Maximo Decimo Meridio i el seu fill Lucio Vero-, la qual no és una altra que “força i honor”, sobretot quan ambdós han d’entrar en combat com a soldats o gladiadors.
Una expressió que, curiosament, feu èxit en un polític valencià per qui no sent cap simpatia ni afinitat com ho és Esteban González Pons, aquell polític ambiciós que va ser senador i poc després formà part del primer Consell del seu amic Francisco Camps fins que tornà a botar a Madrid com a diputat, d’ací a Brusel·les com a eurodiputat i ara mateix exerceix de vicesecretari general en el PP. Un advocat posat a polític que ja ha publicat quatre llibres. Tot un lletraferit en estat semiembrionari, vaja, ja que dues de les seues obres han estat editades per Espasa. Déu n’hi do.
Doncs bé, González Pons, qui fins i tot arribà a ser considerat per Federico Jiménez Losantos com el polític amb millor dicció en castellà en actiu (no sé si cal prendre-s’ho com un elogi o tot el contrari venint de qui ve), com si fora un general triomfant o un èpic gladiador romà -tant se val-, encoratjava els seus amb “fueza y honor” de forma recurrent, com si en el camp de batalla o l’arena política del moment la resta foren enemics a batre sense defallir en l’intent.
De fet, cada vegada que veig la primera entrega i després de visionar-ne la segona, només em ve al cap l’incombustible polític valencià d’impol·luta camisa blanca, per cert el títol del seu primer llibre. Un símbol, deia ell, de puresa, netedat i transparència que li ve de família. En fi, tot el contrari del que acostuma a fer i predicar des de la tribuna i els micròfons en grau superlatiu. És a dir, el joc brut mercès a discursos tan rimbombants com incendiaris en perfecte castellà, clar está.
Tornant a la cultura clàssica, d’on provenen els arguments d’ambdós films, la frase lapidària que pot aplicar-se per a si mateix l’actual Molt Honorable (quina creu, com deia dies passats), sense por a equivocar-se, és la que encapçala aquest escrit. Sobretot, després del bany que es donà al meu poble, Meliana, just la jornada anterior al dia D i l’hora H. Al capdavall, el que millor sabia fer (i que ja no farà mai més) i que no deixa de ser una gran ensenyança per a tothom, començant pels polítics que veien en ell un espill on reflectir-se. Fixen-se que parle en passat, perquè Carlos Mazón és, des del fatídic 29 d’octubre, una ombra del que va pretendre ser, una espessa boira més seguint la trista tradició de molts dels seus predecessors. En definitiva, un president que passarà a la història com el que pactà sense pudor amb VOX, arrassà òptimes polítiques anteriors, perseguí la llengua pròpia i, ara per ara, pretén clavar un exmilitar (assessorat per altres uniformats en actiu) amb poders quasi plenipotenciaris,segons pareix, perquè redrece el rumb d’un vaixell que fa aigua per tots els costats des que fou investit el 17 de juliol de 2023.
Lluny quedà el seu discurs en aquella data, del que és esclau perpetu, en què deia solemnement –cara a la galeria, com lamentablement s’ha anat demostrant– que prometia als valencians lleialtat extrema i absoluta dedicació des de la humilitat. Però també que “el millor de la història de la Comunitat Valenciana encara està per arribar”. Mazón dixit.