QUAN LA NIT ÉS MÉS FOSCA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Quan la tardor va apagant-se i la nit guanya hores a la claror, la foscor tot ho abasta, més encara als pobles negats per l’aigua enfangada vinguda de lluny, de capçaleres eixutes cremades pel Sol abrassador que, en poc més d’una jornada, foren testimoni del nostre particular diluvi universal. Terres endins plogué a mars quan prop de la costa no caigué una gota mentre el cel tancat amenaçava una imminent tempesta.
Les prediccions no eren bones des de feia dies i ho eren pitjor encara a mesura que començava la setmana i s’aproximava el dia més fatídic, abans de la matinada més tràgica. Aviat, tanmateix, les primeres senyals d’un fracàs general per vindre de dimensions desconegudes eren ja massa evidents en els cursos mitjans dels rius, rierols, barrancs i rambles, literalment desbordats per la força descomunal de conductes seculars solcats per la natura indòmita. L’aigua, amb el llot i la vegetació arrossegats (com també tot allò que s’engolia al seu pas), bramava a la velocitat del llamp aprofitant relleus abruptes i pronunciades pendents.
Mentrestant, la vida seguia sense contratemps en la planura com si -en no ploure- el perill no hi fora, convençuts en última instància que el nou caixer del Túria actuaria de cordó protector en cas d’urgència, ignorant que podría esdevenir tot el contrari i que les senyals geològiques que arrapen el territori no hi són per casualitat. Quasi tot semblava normal, quan les evidències unes desenes de quilòmetres a dins desmentien la fatal creença compartida. Durant tot el matí, de fet, el que esdevenia a Utiel i després a Xiva o Xest, on s’enregistraven també les primeres víctimes, anava a repercutir tard o d’hora en les localitats situades en els cursos baixos de les artèries greument col·lapsades per la bravura líquida i espessa que s’enfilava embogida cap a la costa. Perquè l’aigua no només havia alterat el cabal del Guadalaviar i el Magre, barrancs com el de Poio baixaven desbocats arramblant tot el que es posava al seu pas.
Però a la vesprada tot seguia (o semblaba seguir) igual en el que esdevindrà malauradament la zona zero del desastre, a pesar que a la Ribera Alta i Baixa -amb l’amenaçadora capacitat de resistència de la presa de Forata- el Magre ja anunciava un nou capítol de la catàstrofe. Tanmateix, a mesura que el gran perill s’hi acostava i de l’augment progressiu dels cabals dels barrancs per les primeres escorrenties, a llevant seguía sense ploure mentre es feia de nit.
És aleshores quan comencen a rebre’s, amb brutalitat desconeguda, onades de llot en suspensió barrejades amb tones de vegetació i tot el que la força de l’aigua arrossegava al seu pas devatador des de lluny. Ja era massa tard, aquella presumpta normalitat filla de la quotidianitat, es veié assaltada abruptament pels efectes d’una meteorologia implacable, en bona part publicitada amb antelació, a què no prestaren la suficient importància les autoritats competents.
Les conseqüències ja les sabem un mes després de l’hecatombe: l’aigua reclama, escriptures en mà, tot allò que és seu i de ningú més (parafrasejant un conegut geògraf). Però no només això, que és al capdavall el rovell de l’ou, patim també altres efectes col·laterals perversos d’una idiosincràsia, la nostra pròpia sense anar més lluny, massa permissiva -o, millor dit, permissiva en excés-, amb un bon nombre dels nostres representants institucionals que, com és palmari en el cas actual, no són eficients gestors públics, no senten la valenciania que malbaraten en proclames i decisions obtuses i, a més, no demostren cap qualificació o virtut per ostentar determinats càrrecs. Això i, per a major dolor -si és que en cap més-, no coneixen la vergonya, ni l’ètica, ni la moral perquè tampoc són capaços de demanar perdó, plegar i anar-se’n. Segueixen cap avant per pura supervivència, intentant solucionar un problema creant-ne altres en una cursa cap enlloc atesa la seua inutilitat gregària.
Com deia, el pitjor de tot és que els votàrem majoritàriament i ho férem sense cap necessitat. Insistisc, cap necessitat existencial, vaja. Ara ja és massa tard. De què serveix, posem per cas i com a mostra, comparar la gestió de la DANA a la Vega Baixa i la Vall d’Albaida en 2019 amb aquesta que ens crema les entranyes? Redreçar el rumb del canvi climàtic será difícil a mitjà i llarg terminis -no sé si, veritablement, impossible-, però una cosa és una catàstrofe natural inevitable i una altra prevenir que les seues conseqüències funestes siguen les menors possibles en quant a pèrdues de vides humanes i, en segon terme, béns privats i públics.
La nit és més fosca que mai a València. No desesperem, resistim i, sobretot, aprenem la lliçó. Al remat, fem de la dignitat que ens queda bandera comuna.