A LA RECERCA DE L’ENERGIA PERDUDA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Recorden quan l’executiu de Rajoy, de colp i volta, es va traure de la mànega l’impost al Sol i, alhora, deixà d’incentivar tot allò que tenia a veure amb les energies renovables, quan Espanya s’havia convertit en capdavantera al continent recolzant-se en la seua posició geogràfica. Multitud d’empreses que havien apostat per la producció d’energia solar hagueren de plegar veles i canviar les seues estratègies, com no pocs ciutadans que havien confiat en les seues bondats econòmiques i no contaminants.
D’un temps ençà, tanmateix, aquelles mesures ecològiques que el gallec castigà a través de l’infaust ministre canari José Manuel Soria –vaja quin altre personatge, ara president d’una empresa del sector fotovoltaic-, tornen a reactivar-se per llei atenent diversos factors: la ubicació del país, la manca d’energia i el seu cost exorbitant i els efectes del canvi climàtic. Quelcom que tothom pateix a curt termini, sobretot en la seua butxaca, però no només això.
De sobte, en els nostres pobles i ciutats proliferen tota mena de plaques, inclús en els llocs més insospitats, però sobretot en els sostres de les cases i en els terrats de les finques. Un paisatge que va canviant de pell cada dia i que, en especial als pobles, va amagant les teules centenàries per aquests artefactes vitris que, alhora que recullen els rajos solars els reflecteixen. És a dir, tal com ho veu un servidor: eliminen tota estètica pretèrita, ara transformada en una successió de panells i perjudiquen també la vida quotidiana dels altres habitants seus, com per exemple els teuladins i les oronetes, principalment. Aus comuns en els sostres i els carrers dels nostres habitatges que ixen perjudicades en transformar-los radicalment el seu hàbitat natural quan els sobrevolen. Ningú no ha pensat en aquesta circumstància?
Un panorama semblant esdevindrà a camp obert on aquestes plataformes energètiques campen in extenso per allò de concentrar la màxima energia possible enmig de la natura, acompanyant els molins eòlics com si de paisatges extraterrestres es tractara. Algú ha calibrat seriosament el dany que suposen unes i altres per a la fauna que els sobrevola o no? És clar que la innocuïtat no existeix en el comportament humà, acostumat a fer i desfer al seu antull, encara que aquest altere o difumine la vida de multitud d’espècies que depenen d’una feble cadena tròfica sempre amenaçada. Total, ho fem a tota hora en un exercici constant d’agressions necessàries: traçats de carreteres i ferroviaris, aeròdroms i aeroports, creixement urbanístic, ports, pantans, abocadors, polígons industrials… I quan no, incendiem i contaminem el que queda.
Potser que aquesta febre fotovoltaica siga una bona inversió a nivell econòmic i mediambiental, però des d’altres punts de vista tampoc és la panacea. Caldria que meditàrem seriosament que no hi ha cost zero en les nostres accions, i no parle de diners sinó de danys col·laterals irreparables que no tindran solució i que, a poc a poc, eliminaran altres espècies que fins ara mateix han conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. A més curt termini, tampoc milloraran l’estètica de les nostres cases, progressivament envitrallades en una conjunció impossible de tecnologia punta i bellesa rural.
Mentrestant, anem abocats a la recerca de l’energia perduda sense a penes reparar en les seues conseqüències per no fer-ho amb una mica de trellat. Al capdavall, no s’és més estalviador i ecologista per disposar d’aquestes instal·lacions de qualsevol manera, en un moment en què no sé si els nostres nuclis urbans han elaborat normativa a l’efecte.