A L’ALTRA VORA DE LA VIA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Fa només mig segle no teníem massa coses i ens sobrava quasi tot. Un nou dia era tot el nostre patrimoni en l’horitzó. La casa, la família, el veïnat i el carrer. La via pública com un escenari que ens era propi, de voreres multicolors amb vorades de rodeno i llambordes o terra en la calçada, més estranyament asfalt. Solars plens brossa, alguns edificis mig enderrocats, camps perduts, séquies de fang, canyes i d’obra, horta i arbres.
A l’altra vora de la via que travessa Meliana, només creuar l’estació i el pas de nivell on roman el xalet dels Cardells, hi és l’altra galta del poble, entre tradicional i moderna, seu de les noves fàbriques i lloc de treball de centenars d’obrers i tècnics especialitzats. També domicili de llauradors de soca-rel i gent d’ofici.
On nasqueren els primers plàstics, ferratges, matrius, banyeres, plats de dutxa i piques metàl·liques, a més de ceràmiques i mobles moderns de disseny, tallers i magatzems d’accessoris per a vehicles i llanterners, inclús restaurants innovadors i una autoescola puntera, però on mai no hi hagué un forn com cal i només una tenda que feia també d’ultramarins, la de la tia Carmen. Un bar, el Navarro, al qual en seguiren d’altres poc després i una carnisseria. Un motor d’aigua mig amagat i l’antic edifici de l’electricitat, seu d’Hidroeléctrica Española i, abans d’Antonio Martí. L’Ocaso i les pompes fúnebres i, sobretot, un munt de xiquets a la dula sense parcs ni escola propers. Dos veterinaris, un d’ells ferrava cavalls, i una impremta.
La via fèrria del trenet feia alhora de barrera i de congregació multitudinària cap a la ciutat i els pobles de la línia, amb trens llargs cada quart d’hora i curts de tant en tant, i un quiosc que esdevenia alhora llibreria, bar, gelateria i llepoleria segons l’ocasió i la necessitat. Lloc d’animada concentració de grans i menuts al voltant del gran xiprer centenari com a vigilant perpetu, al costat de l’estacioneta.
Les quadres del Morrero, primer d’haques i més tard de porcs, transformades en esporàdica fàbrica de mobles abans que es pegara foc, passaren en poc temps de tindre un munt de fem a un costat i un camionet abandonat delícia dels menuts a un improvisat camp per jugar a futbol els seus treballadors. Més enllà, cap a Almàssera i les Cases de Bàrcena, el camí del Forn de la calç i una tirera d’antics xops i moreres flanquejant l’edifici abandonat i la séquia d’enfront. Lloc de provisió de fulles en primavera per a criar els cucs de seda al col·legi.
Carxofes, cebes, faves, xufes, creïlles, cols, tabac, tomates, pimentons, tarongers… amb algunes oliveres, magraners o bresquilleres en els llindars i les sendes complementaven el nostre paisatge sentimental. Un univers perdut, el paradís que gaudírem fins que l’anàrem perdent al ritme que les hormones revolucionaren la infantesa i donaren pas a l’adolescència.
Sargantanes, dracs, oronetes, teuladins, palputs, merles, verderols, gavaxets, caderneres, rats penats, granotes, gripaus, insectes, rates i alguna serp la fauna indòmita a què estàvem acostumats, a banda dels gats de pallissa i els gossos abandonats. D’allò en queda poc, però encara en queda del que un dia, sent xiquets, formà part de les nostres vides i cal recordar amb afecte i gratitud, sobretot pels que ja no estan per a contar-ho.
Hui la indústria no hi és, ni els seus obrers -concentrats al polígon de La Closa-, ni els carrers d’abans amb aquell veïnat entranyable, ni l’horta feraç, les sendes, séquies ni camins ancestrals (tampoc l’efímer Camp de futbol de La Serra durant uns anys), només finques, algunes cases i jardins amb parcs infantils de disseny. Menys encara les moreres, oliveres ni bresquilleres, ni gran part de la seua modesta fauna indòmita. Fa molts anys que la xicalla tampoc és als carrers, ni forn, ni botigues, ni escola, ni ambulatori a pesar de concentrar una bona porció dels habitants de la localitat.
