A una setmana de la final

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Falten set dies perquè acabe aquesta polifacètica Eurocopa 2021, disputada des de Lisboa i Copenhaguen fins a Sant Petersburg i Bakú (capital d’un estat en guerra contra Armènia fins fa uns mesos), o si ho prefereixen des de l’Europa atlàntica fins a l’Àsia caucàsica, que així de flexible i multicultural és la UEFA –com ho és Eurovisió per altres motius que tenen també a veure amb l’espectacle de masses-, encara que es negue a celebrar la diversitat i la inclusió per allò d’acontentar al reaccionari hongarès Orbán. Un mes de futbol fins a la sacietat només acabar els respectius campionats i competicions de clubs. Tot d’una fartà…

Fins ara he vist poc de futbol, en sentit literal i també figurat. Una primera fase bastant avorrida, com sol succeir, i a mesura que van quedant menys combinats major emoció, més joc i gols. Així fins les pròximes semifinals i la final del diumenge que ve.

En realitat, del que he vist extrauria algunes conclusions: el futbol és un joc d’atletes com mai abans no ho havia estat, gairebé tots els equips juguen de forma molt pareguda i des de la pròpia porteria fent triangulacions i transicions constants, preval la tàctica a la individualitat, però aquesta darrera és la que sol animar i decidir els partits. Un espectacle amb l’excusa de l’esport que fa rodar el baló en estadis de tota mena i condició amb les grades semi-buides, semi-plenes o, directament, reblides de gom a gom; al capdavall una insensatesa criticada massa poc per quant l’epidèmia segueix ben present i lluny encara de ser eradicada en tots els països on es disputa o d’on procedeixen els aficionats. A veure qui és el valent que posa en dubte una maquinària tan poderosa con la que mou l’esport rei, encara que aquestes mesures tan laxes puguen provocar el descontrol fronterer i el repunt dels contagis. Un altre tema candent és el de la publicitat constant en TV de les cases d’apostes a hores de màxima audiència (on és Alberto Garzón i la seua croada per tal de protegir els més joves d’aquests jocs perniciosos?), i és que “poderoso caballero es don dinero”.

Dèiem que aviat clourà aquesta Eurocopa que, deien alguns, pretén fomentar l’europeisme en moments que el vell continent –en particular la UE- no ha deixat de trontollar per uns motius o per uns altres. I ho farà amb quatre seleccions principals: per ordre de classificació, Espanya, Itàlia, Dinamarca i Anglaterra. Dos de mediterrànies i altres dos de septentrionals, totes menys una pertanyents a la UE. D’elles, crec que la final serà Itàlia-Anglaterra i no ho dic perquè m’hagen entusiasmat, tampoc és això precisament, ho referisc per les estadístiques. La d’Itàlia porta imbatuda 32 partits seguits, mentre que la d’Anglaterra no ha encaixat ni un sol gol en els darrers cinc encontres. Unes dades que, per potencial que puguen tenir espanyols i danesos, són del tot objectives, encara que ja se sap que les estadístiques estan per a trencar-les, que tot pot passar.

Independentment de qui guanye el trofeu i s’enduga la glòria durant els pròxims quatre anys, dels fixatges multimilionaris (a la baixa) que es facen, cesses o dimissions d’entrenadors…, podem dir que alguns valencians hauran aportat el seu gra de sorra quan el campionat passe a la història: Antonio M. Mateu Lahoz (Algimia d’Alfara, 1977) i Pau Cebrián Devís, Meji (Meliana, 1979), àrbitres de Primera Divisió molt experimentats que han participat en competicions europees (van dirigir la darrera final de la Champions League Chelsea-Manchester City), Jocs Olímpics i Mundials; Pau Francisco Torres (Vila-real, 1997), jugador internacional del conjunt groguet; José Luis Gayà Peña (Pedreguer, 1995), jugador internacional del VCF; i Ferran Torres García (Foios, 2000), futbolista que va formar-se al VCF i fou fitxat fa un any pel Manchester City.

Potser mai com en aquesta edició els esportistes valencians hagen tingut tant de protagonisme. Finalitzada la labor dels àrbitres en la competició, els desitgem tant a Pau, com a Gayà i Ferran el major dels èxits a nivell personal com, sobretot, col·lectiu. Especialment al xiquet de Foios (l’Horta Nord), que a hores d’ara ja ha anotat dos gols i ha servit algunes assistències.