Ajustar comptes

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aviat ens adonarem del canvi propiciat per les eleccions del darrer diumenge de maig en patir en pell pròpia els seus resultats inquietants, veurem si perversos. Un detall, en realitat un de tants en a penes una setmana llarga: la negació constant per part del PP i del seu líder de les bones dades econòmiques i perspectives que, des dels organismes internacionals (no Tezanos), atorguen a Espanya.

No hi ha forma ni manera humana que el debat es centre en les polítiques de proximitat, on segurament tot no ho ha fet bé el govern (com els efectes indesitjables de l’anomenada llei del Sí és Sí), però és més fàcil difamar, mentir, acusar, demonitzar a Sánchez i, de passada, fer-ho també de les polítiques que han funcionat en temps difícils. Sánchez i el sanchismo són sinònims d’un desastre que no es veu, d’un cataclisme que no hi és, d’una desfeta que no és tal. Poc importa la veritat quan, com dèiem fa uns dies, és més fàcil calumniar… que alguna cosa queda. I quan això es converteix en pràctica habitual i recurrent apareixen resultats vertaderament increïbles com els del dia 28.

Que unes sigles com VOX superaren en vots a Compromís ho diu tot. El votant (haja exercit el seu dret o no) ha castigat la gestió, la manca de corrupció, les polítiques socials, inclusives i mediambientals i ha premiat a una colla de vividors –ho he repetit nombroses vegades- que representen les pitjors essències caníbals de temps ja llunyans, feliçment, entestats com estan en sembrar l’odi i la desraó més contumaç allà on acampen, a la manera de devots redivius d’Atila.

Francesc Viadel feia una duríssima acusació als que en el seu poble, sense anar més lluny, havien votat a VOX. I ho feia perquè en coneixia a molts d’ells: gent modesta i humil, treballadora, alguns pròxims a ell. Tots som una mica Viadel en aquest sentit i coneixem dones i homes que, no només s’han pegat un tir al peu, ens han furtat l’esperança de la pitjor manera possible quan començàvem a superar poc a poc tanta pocavergonya concentrada des que s’inicià la dècada de 1990 fins 2015. Gairebé un quart de segle de despropòsits inenarrables que encara pesen com una llosa i que anem a reviure, no ja amb aquell PPCV que ens posà en el mapa de la incúria, si no amb VOX, partit imprescindible perquè la dreta puga governar.

El pacte, quan es confirme, bé podria anomenar-se de Tetuán o, ja posats, de la Legión Española, en castellà, l’idioma en perill d’extinció permanent en contraposició a l’odiat valencià, eixa llengua que els agradaria esborrar de la faç de la Terra perquè també l’entenen catalans i balears.

Vegen vostès com se les gasta VOX a Castella-Lleó, vegen com se les gastà i se les gasta quan pot a Andalusia i Madrid. ¿Què esperen que faça ací? Més i pitjor, perquè saben on furgar i fer mal del rancor que arrosseguen contra tot allò que no siga uniforme, monolític, decididament caduc i desfasat. I ho han aconseguit sense menejar ni una cella, presentant un munt de joves candidates i liderats per un delinqüent condemnat per violència masclista, amb l’assessorament inestimable d’un demòcrata de tota la vida: Gil Lázaro. Un altre pardalet que mudà oportunament de niu quan veié que li menejaven la sacrosanta cadira en el PPCV. Viure per a veure.

Ha arribat l’hora de l’ajust de comptes, eixa que durant huit anys se’ls ha resistit a tan singular binomi. Veurem com comencen, i per on, i com acaben i de quina forma ho fan. Però no esperen miracles: allò bo del govern anterior s’ho apropiaran i, mentrestant, desfaran tot el que puguen per revertir allò públic a l’àmbit privat i beneficiar als seus, que no són ni vostès ni un servidor. Quatre anys més de malifetes per vindre, que no s’aturaran ni tan sols amb una victòria progressista el 23 de juliol, en el cas que aquesta es produisca. Del contrari, l’aplanadora funcionarà a ple rendiment i la derrota serà total i absoluta, amb VOX al capdavant per a més inri.