Al límit de la decència
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
¿Què hi passa realment a Ucraïna? ¿És una guerra en tota regla o una barreja de tele-realitat? ¿On hi són els límits entre la catàstrofe i la ficció? Em faig sovint aquestes preguntes i moltes més a propòsit de la invasió russa del país veí, antic membre de la URSS i estretament vinculat a la història i cultura de l’est europeu.
I és que el paper que juga Zeleski des de l’inici de la guerra se n’ix del guió a què acostumàvem d’acord amb els interessos tradicionals dels mitjans de comunicació, fins fa poc dependents en exclusiva dels periodistes que cobreixen els conflictes arreu del món i de les seues informacions a peu d’obra. Un president que accedí fa poc a la presidència d’Ucraïna directament des dels platós televisius i que, des del 24 de febrer, no deixa d’aparèixer a diari en els telediaris, els parlaments de no pocs estats o la UE i en la mateixa ONU condemnant l’agressió, reivindicant ajuda urgent i major implicació internacional a base d’apel·lar a esdeveniments històrics i les consciències dels qui veuen el bou des de la barrera. Una tournée que inaugura un altre tempo informatiu, tal com féu anticipadament Donald Trump, qui oficialitzà Instagram com a plataforma de comunicació presidencial i començà a espaiar o evitar les rodes de premsa.
Anit, mentre mirava la TV sopant, coincidien en distintes cadenes després dels informatius una pel·lícula com ‘El pianista’ i, una mica més tard, la sèrie ’Servidor del pueblo’, protagonitzada per l’actual mandatari; dos programes aparentment d’entreteniment però que en les actuals circumstàncies conviden a una profunda reflexió quan el panorama bèl·lic després de cinquanta dies d’horror és dantesc.
És a dir, per un costat un film angoixós sobre el terrible sofriment dels jueus confinats en el gueto de Varsòvia durant la II Guerra Mundial i, per un altre, una telesèrie d’humor de fa uns anys interpretada per qui ara sobreviu com pot com a cap visible d’un estat envaït militarment, mentre la seua població fuig a la desesperada per milions i la que no està sent massacrada davant dels nostres nassos.
Des del món occidental tot són condemnes, enviaments econòmics i d’armament als agredits, a més de sancions de tots els colors cap a Rússia, Putin i els oligarques; mesures que tenen un efecte bumerang de dimensió internacional suficientment seriós perquè es vaja entretenint i confonent el personal tan gratuïtament.
Després volem trobar explicacions al per què la societat actua com ho fa i vota com vota o deixa de fer-ho, sobretot en temps com els actuals i els que esdevindran on les xarxes socials, a més, són cada vegada més determinants, de dubtosa credibilitat i els estats –posem per cas la pròpia Rússia i Xina- les arriben a controlar, juntament a les corporacions mediàtiques dòcils, per a confondre més encara o directament fer ús de la mentida institucional organitzada.
Vista la sèrie ucraïnesa, ¿quina opinió tindran del que esdevé ara mateix en aquell país els més joves i no tant? ¿És ficció o realitat? Per contra, si visionen pel·lícules con l’esmentada, ¿pensaran que allò fou cosa de vells? ¿Quelcom propi d’un pretèrit llunyà? Ja dic, vivim mal informats intencionadament. Al límit de la decència, vaja.