TOCATS PER LA FORTUNA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

L’art, en línies generals la creació artística, no assoliria la importància que té sense potser considerar el paper crucial que té la clientela, a títol individual, associadament o en representació d’alguna entitat o institució. Així ha estat des de l’Antiguitat o pot ser abans d’aquest període històric, qui sap. La qüestió de fons és que sense l’acció benefactora (sempre interessada) d’uns, els artífexs (sovint considerats artesans) que realitzaven determinat encàrrec artístic no hagueren prosperat, madurat i tampoc ens haguera quedat testimoni de la seua obra. Entre un emissor i un receptor sempre hi resta un missatge, i això és al capdavall el que ens interessa ressaltar ara.

Els nostres monuments i museus, posem per cas, estarien orfes de milions d’obres d’art si no és perquè eixa afortunada conjunció d’interessos abans esmentada no s’haguera donat des de temps immemorials. Per tant, eixos contenidors culturals que avui continuen sorprenent al visitant habitual i al turista més abastament mostren encara una xicoteta part del llegat d’aquells que, podent-s’ho permetre, volgueren sobreeixir de la resta fins a sublimar el desig de romandre presents malgrat el pas del temps i, amb ell, de les generacions. En altres paraules, no tots pogueren permetre’s transcendir.

Els ziggurats, les piràmides, els temples, les catedrals, les fortaleses i els palaus, no diguem moltíssimes altres construccions més modestes, fins i tot populars, i les obres públiques com a mostra del poder de la ciutat (i la civilització) són la prova fefaent del que escric. Inevitablement, una elit ha estat la dinamo de tan grans obres, que, per una altra banda, mai no s’hagueren pogut erigir sense una determinada societat en el seu conjunt. La seu empremta, precisament, ens interpel·la sobre aquesta afortunada conjunció d’interessos, encara que –esbiaixadament- sempre ix a relluir la primera sobre la segona, uns pocs per damunt de la resta. Un estat de la qüestió que sobredimensiona a uns quants i sol obviar a la majoria.

Un panorama que s’ha mantes fins els nostres dies, en què es rescata de l’anonimat els privilegiats que consten en els documents que es conserven i els llibres que s’editen mentre una multitud roman inèdita perquè el seu perfil es desdibuixa documentalment i és impossible que aparega retratada en la historiografia. Motiu pel qual sovint la història i la història de l’art s’han contat des de prismes clarament elitistes, a més de patriarcals. On tenien cabuda les dones si a la gran majoria d’homes se’ls aplicava el mateix sedàs?

Aquesta reflexió no pretén, en la present ocasió, parlar de dones o homes en relació a la producció artística, més bé d’alguns homes i, en menor mesura encara, dones que van passant a la història per la seua afició a l’art i el col·leccionisme sense pensar necessàriament en enriquir-se econòmicament, més o menys lícitament segons el cas, si no per la seua generositat i també altruisme arribat el moment de la veritat.

Sense eixir de territori valencià, algunes col·leccions privades conserven nombroses obres d’art que, reservadament, es mostren als especialistes perquè estudien els seus fons. Peces que, a través dels treballs que se’ls dediquen o quan participen temporalment en alguna mostra pública, alhora que es coneixen pel gran públic es revaloritzen inevitablement. Una dinàmica de què, en darrera instància, pot beneficiar les cases de subhastes en cas de necessitat dels propietaris quan veuen en elles una oportunitat de finançament particular. Un mecanisme lícit però que, al seu torn, genera incomoditats entre els investigadors que reconstrueixen molt pacientment els seus ADN històrics, culturals i artístics: quan més saben ells, major preu (no només valor) pot assolir una obra que, penjada d’una paret per a gaudi particular, d’una altra forma podria passar desapercebuda.

Aquests darrers dies, afortunadament pel que s’ha anat publicant, la Generalitat –tan asèptica en altres ocasions- sembla que ha tancat amb la família Lladró l’acord per a l’adquisició d’una setantena d’obres d’art, majorment pintures i sengles escultures, de la seua col·lecció privada, aquella que formava part del seu magnífic museu a Tavernes Blanques, en “La Ciudad de la Porcelana”. De signar-se finalment el tracte, pel qual des de les arques públiques s’abonaran 3,7 milions d’euros als fins ara propietaris, amb càrrec als pressupostos de 2023 –com dóna per fet la premsa casolana-, el Museu de Belles Arts de València serà el seu destinatari, un espai sempre qüestionat per veritables problemes de fons que, d’un temps ençà, no deixa de créixer artísticament parlant. Una mena de contenidor insaciable que rep un bon nombre de peces d’art en forma de medicaments que no poden aturar la malaltia que pateix.

Personalment, creia que els Lladró optarien per una altra solució menys benefactora, sobretot perquè les obres formaven part del museu homònim que funcionà fins 2015 en la població de l’Horta Nord, com una inversió més dels fundadors -naturals d’Almàssera- des que s’associaren empresarialment en 1953. Tanmateix, celebre, i molt, haver errat en les meues suposicions, més encara tenint en compte que un conjunt tan important (vegeu “Un museu invisible”, 22.VII.2021, en aquest mateix periòdic) recale en el nostre museu de referència. En realitat, una adquisició que ve a recordar l’esplèndida col·lecció de Pere Maria Orts i Bosch, a diferència que aquesta darrera fou gratis et amore i la dels Lladró té un cost econòmic per als valencians. Bé és cert que un cost entre real i simbòlic, atesa la qualitat intrínseca de moltes d’elles conegudes, ja que si dividirem (perquè tothom ho entenga) l’import total de l’operació pel conjunt de peces, cadascuna eixiria per uns 52.000 euros, aproximadament. Es de suposar que la part venedora també es desgravarà els impostos dels ingressos per aquesta mateixa causa, circumstància que igualment recaurà en les nostres butxaques.

Els Lladró ara, com Orts o Gerstenmaier (no podem oblidar Soler i Roig-Herrero en un altre context i circumstàncies), i abans d’ells moltes altres personalitats i llinatges valencians o no, invertien en art per la raó que fos i ho feren obeint determinats gusts i afinitats personals des de butxaques sanejades. Independentment de com bastiren les seues col·leccions –a vegades un meló per encetar-, aquestes han acabat per fer-se de tota una societat i això és el més important perquè sovint el valor és molt superior al preu. Tot i això, és a dir, malgrat que els nostres gestors públics estan tocats per la fortuna en aquests menesters darrerament, el problema de fons segueix exactament igual que fa dècades i ningú li vol fer front. Com deia, al malalt (el museu) se li subministra medicina en dosis considerables (donacions i compres d’obres d’art), però el diagnòstic és el que és i no un altre. Per més medicaments no es va a posar millor mentre no s’intervinga quirúrgicament. Ací rau la veritable qüestió de fons, però ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat.