MODÈSTIA A BANDA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Moltes vegades m’he preguntat, i seguisc fent-ho sovint, sobre el paper que ens pertoca assumir als historiadors de l’art en el seu conjunt, en actiu o no. Investigadors, docents, gestors, comunicadors, divulgadors, diletants, polítics? No és una qüestió baladí: investigadors hi ha bastants, no tants com docents; gestors no massa; divulgadors menys encara al contrari que diletants; mentre que polítics, o que aspiren a ser-ho sense potser ser realment conscients, només hi ha uns pocs. Un col·lectiu, al capdavall, que no sol passar desapercebut en les Humanitats, sobretot d’un temps ençà amb l’auge imparable de l’art contemporani i la reivindicació del gènere femení en matèria artística. Dos dels pols d’atracció que articulen avui la Història de l’Art poderosament i, amb ells, les preferències i els gustos de molts dels seus professionals, als que els augurem llarga vida -entre altres períodes estilístics que, encara que segueixen interpel·lant-nos, no cap dubte que han viscut temps millors.

Amb aquest estat de les coses, a l’empara de nombrosos museus i col·leccions d’art actual en auge creixent, els contenidors de pintura antiga o els també tradicionals d’arqueologia, prehistòria i etnologia no només es fan atractius engreixant les seues col·leccions i ocupant buits i mancances discursives, si no remodelant de tant en tant els seus espais als avanços investigadors pel que fa a autories, temàtiques, estils… De no ser així, es corre el risc que les noves adquisicions, per rellevants que siguen, es difuminen entre d’altres obres que, malgrat ser notables o excel·lents, demanden contextos més apropiats als nous temps. Quelcom que no es pot confiar en exclusiva a les exposicions temporals, monogràfiques o miscel·lànies, que anualment es donen cita en les seues programacions per a dinamitzar els museus diguem-ne més conservadors.

En eixe sentit, un museu com cal ha de comptar amb personal qualificat atenent les seues dimensions culturals i d’un pressupost adient a la seua importància. Del contrari, es corre el risc de convertir-los en calaixos de sastre on malviuen tresors artístics de tota mena i condició: fons provinents de la Desamortització, donacions i compres (no contemplem les cessions temporals) que, passats el segles, o només els anys, no mereixen les atencions primordials i menys encara seran visibles alguna vegada, per tant condemnats a morir en vida, deixats a la seua (mala) sort. Una penosa circumstància de què ningú parla perquè es desconeix i a qui ha d’interessar-li sobre manera no pot fer front per molta voluntat i entusiasme que hi pose o hores de treball que hi dedique.

Eixa i no altra és la qüestió de fons, en realitat una de tantes que als historiadors de l’art i, per extensió, a la societat ens compel·leix, a més de celebrar que els nostres museus siguen cada vegada més rics en les seues col·leccions, una part d’elles sufragades amb diners públics, que és com dir de tothom.

Tornant, però, al començament, entre els professionals de la disciplina que exerceixen càrrecs de responsabilitat pública –en veritat entre tots plegats atenent la respectiva ocupació de cadascú- ens cal una bona dosi d’humilitat i ser conscients que som una petita baula, si se vol insignificant però necessària, en el món de la creació artística, molt per davall dels artífexs i de les obres que estudiem quotidianament i posem en valor, com també –vulguem o no- dels col·leccionistes que atresoren obres d’art i, finalment, del polític de torn que, ocasionalment, s’interessa per l’art i la seua transcendència cultural pensant, sovint, en la seua popularitat i els votants. Humilitat, i modèstia a banda, perquè amb nosaltres no acaba res, si de cas sumem esforços per esbrinar una part de la veritat, però mai l’assolirem tota. D’altres que vindran després, tard o d’hora, milloraran en el seu conjunt el coneixement, com també la docència i la gestió, tant debò la política cultural i artística. Així ha estat fins ara, ja que no som més que intermediaris –amb freqüència vocacionals- entre un passat més o menys llunyà i el present continu des de les distintes posicions que ocupem.

Dites les quals coses, a propòsit de l’adquisició afortunada de la Col·lecció Lladró, no deixe de preguntar-me el per què de la seua domiciliació en un magatzem d’Alcalá de Henares, sobretot quan –mentre fou museu a Tavernes Blanques entre 2006 i 2015- comptava amb el reconeixement de la Generalitat des del 6 de febrer de 2012 (DOCV, 6279, 7.3.2012, p. 7.010). Es de suposar que, quan els Lladró decidiren clausurar-lo pels motius que foren, comunicarien a l’autoritat competent la nova situació de la col·lecció privada oberta al públic, tal qual quan la nissaga decidí traslladar-la a una altra comunitat autònoma, com si es tractara d’un producte manufacturat més de la seua factoria. Un llegat, al remat, catalogat i estudiat abans de la creació del museu per Alfonso E. Pérez Sánchez, en 2004, assessor de la família en aquestes qüestions.

Fa relativament poc, abans de la cimera de l’OTAN a Madrid i també de la convulsa dimissió de Mònica Oltra, ens fèiem ressò en aquest mateix periòdic de la reunió pública mantinguda en el Museo Nacional del Prado pel MH i Miguel Falomir, quelcom estranya en aquell moment però que ara, possiblement, passat un temps prudencial, puga tindre relació amb les negociacions engegades amb els Lladró, les quals –atesa l’extraordinària despesa a satisfer per les arques públiques casolanes- hagueren de tancar-se amb la presència de Ximo Puig i no de qualsevol altre representant de la Generalitat, a pesar del treball en l’ombra del director del Museu de Belles Arts de València, com ell mateix acaba de manifestar pletòric i sense cap rubor.

En aquesta ocasió, el Prado no sembla haver mostrat interès per l’esmentada col·lecció, com de retruc se li ha recriminat al ministeri de què depèn en última instància pel que fa al destí d’altres obres d’art d’autoria i procedència valenciana. Pot ser que el consell i/o assessorament, desconec si també la intervenció en l’assumpte, de Falomir haja estat clau perquè el govern valencià a través del seu president haja donat el pas definitiu. En tot cas, com dèiem fa relativament poc, celebrem la bona nova i gaudirem –quan s’expose a València amb la pompa requerida, no és per a menys- d’un conjunt de peces que enriqueixen el Museu de Belles Arts. Una oportunitat magnífica per repensar-lo i reorganitzar-lo amb criteris museogràfics actuals, acordes amb l’estat del coneixement a hores d’ara i no creant compartiments estancs com els dedicats a Sorolla, la Col·lecció Gerstenmaier i, previsiblement, la Col·lecció Lladró, entre d’altres obres cedides ocasionalment a la institució.