COM ÉS POSSIBLE?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Fa un grapat de centúries, tantes que és difícil precisar el nombre exacte al voltant del 9000 aC, aquelles petites comunitats disseminades dels nostres ancestres sembla que es van dividir en dos grans grups des del Creixent Fèrtil cap a Occident. Un temps en què un d’ells perseverà en la caça i la recol·lecció, mentre que l’altre experimentà en major mesura allò que s’anomena la revolució neolítica, és a dir, el sedentarisme propi de societats agràries i ramaderes. Dues formes de supervivència que, suposem, donaren lloc a una tercera de tipus mixt, els hàbits alimentaris de les quals demostren que –en un primer estadi- els individus que seguien practicant l’activitat cinegètica estaven més sans que els pròpiament neolítics, per les diferents tipus d’activitats d’uns i d’altres, i també per la diferent aportació vitamínica de l’alimentació, molt més reduïda en els grups no nòmades acostumats a poca varietat cerealística i privats de lactis en aquella etapa remota. Un escenari que, a poc a poc, centúria a centúria, lentament, s’anirà revertint fins avui mateix acompanyada per l’aparició i incidència de les primeres pandèmies en forma de virus.
Aquest breu relat, potser extemporani vist així, em serveix per a reflexionar sobre el pas inexorable del temps i de com relativitzem tot en l’actualitat, sobretot a mesura que ens endinsem en el segle XXI en què la tecnologia fa possible accions que no fa tant haguérem considerat dignes de la ciència ficció. Quan la ciència, filla de la curiositat innata dels humans, mai no s’hi atura ni la seua aplicació pràctica en benefici i perjudici alhora de la humanitat, com s’ha demostrat sobretot des de la passada centúria, potser la més convulsa de quantes l’ésser humà ha transitat per demèrits propis. Per a bé i també per a mal, els avanços no han deixat mai d’aplicar-se a la quotidianitat d’una humanitat arrossegada (igualment, per a bé i per a mal) a la felicitat o a la desesperació de forma tan dràstica com desigual.
Mentre els seus beneficiats, en vegada de trobar motius per a l’esperança en un món millor es senten insatisfets per la quantitat d’estímuls materials a què atendre i les limitacions consubstancials a la naturalesa humana, sempre disconforme amb l’statu quo per positiu que siga, els seus oposats, els quals, sent iguals van nàixer en geografies adobades al conflicte permanent en qualsevol de les seues manifestacions, pateixen a base de bé la cara perversa i crueltat de tanta sofisticació inútil, basada en depredar allò necessari –i molt més encara- per a acontentar als infeliços pel fet de tindre a l’abast bastant més del que fa falta per a subsistir més que dignament. Un flagrant contrasentit del que la humanitat no es deslliura, en què la ciència i la tecnologia (de la mà de l’economia omnipotent) estan en mans d’uns pocs que ho decideixen tot en aplicar-les en un sentit i en el contrari.
Un context que no ha variat al llarg dels mil·lennis i que ara gaudim/patim depenent d’on residim més de vuit mil milions d’humans, concentrats en cursos fluvials i la costa preferentment, la qual sembla de facto una xifra incompatible amb els diferents ecosistemes naturals en què habitem i una sobreexplotació dels recursos finits brutal que, lluny d’aturar-se, segueix consumint-los a un ritme desaforat.
El somni de la raça humana és dominar-ho tot, sotmetre-ho a la seua voluntat i sobreviure (agraciats i desgraciats) tan bé com es puga. Trista herència la nostra que, en compte de procurar viure harmònicament i saludable amb la natura, la transforma fins a destruir-la progressivament des de temps immemorials amb l’excusa peregrina de viure més i millor. Com és possible tant d’egoisme concentrat, com tanta prepotència i cap responsabilitat? Doncs en eixes estem sense a penes respir ni desmai, interessats sovint en el curt termini per a saciar la insatisfacció que genera el fet d’existir en una carrera contrarellotge que no condueix enlloc.