ÀLEX DEVÍS, L’ESCRIPTOR QUE EXERCEIX D’ADVOCAT
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Nascut a València el 1984, Àlex Devís Mainz és realment de Meliana, encara que resideix a L’Eliana. Un joc de paraules a què el veïnat d’ambues localitats mai no acabem d’habituar-nos quan a uns ens confonen amb els altres per allò que dos úniques lletres, una “M” o una “L” amb apòstrof, són les veritables responsables de l’equívoc. I és que en eixa mena de joc de paraules és on sembla que el nostre protagonista es mou com peix en l’aigua pel que fa a la seua literatura, entre existencialista, casual, desacomplexada, vitalista… gamberra (si m’ho permet). Afegisquen-li els adjectius que consideren si han llegit qualsevol de les seues obres, com per exemple Si la casualidad lo permite. Historias de ciencia, amor y brotes psicóticos (Ediciones Hidroavión, 2018) o Ofensiva (Libros Indie, 2025), els dos que Mª Eugenia Mainz, la seua mare, ha tingut el detall de regalar-me davant la meua ignorància confessa.
I és que una de les diverses satisfaccions que comporta prendre’s el primer café de la jornada al Gurugú de Meliana (amb “M”), també el meu poble, és la conversa matinera amb contertulis en què és freqüent la presència d’Ana, Isabel, Vicent, Ana Devís i l’esmentada Mª Eugenia, aquestes darreres tia i progenitora d’Àlex, respectivament. Una forma com una altra qualsevol de començar el dia, xafardejant sense malícia en parlar de futbol, política o l’oratge, sobretot des dels efectes de la DANA el 29-O.
L’altra Ana és la dona de Patxo, la mare d’Àlex ho és al seu torn del Mejicano, amics íntims des de sempre, Isabel de Fernando el veterinari i Vicent Palau l’ornamentista que no para en torreta cap ací, cap allá o on siga menester. Des de poc abans de les 8h fins les 9h aproximadament unes i altres es seuen i s’alcen harmònicament i, mentrestant, flueix l’animada conversa, sempre espontània. Parapetats a l’entrada del popular establiment no hi ha qui entre o isca d’ell que no passe per eixa mena de frontera amigable i cordial, mentre les cambreres, Pilar, Enric o Xavi van servint els cafés o retirant la vaixella utilitzada.
Sempre havia cregut que el fill de Mª Eugenia i Paco el Mejicano havia estat advocat, però mira per on el xic també és un lletraferit d’èxit. Crec que, en la seua adolescència, li pegava bé al baló, la qual cosa no era d’estranyar perquè el pare havia estat un portent del futbol, amb qui havia compartit afició i samarreta en els anys 80 del segle passat. Menys encara quan Àlex és cosí germà de Pau, àrbitre internacional dels bons que formava equip fins fa poc amb Mateu Lahoz. Els futbolers i les futboleres m’entenen perfectament, perquè ambdós han dirigit partits en moltes de les més prestigioses competicions nacionals i internacionals, visitant un munt ciutats, països i estadis, veient-se sovint les cares amb els millors jugadors i entrenadors del món: Cristiano Ronaldo, Messi, Mbappé, Suárez, Keane, Lewandowski, Kross, Modric, Zidane, Guardiola, Flick, Mourinho, Ancelotti…
Arreglant el món en aquestes animades converses intrascendents a què adés m’he referit, Mª Eugenia comentà en alguna ocasió que el seu fill, a més d’advocat a València, tenia afició a escriure. Cosa que em cridà l’atenció i, en interessar-me pels seus progressos, va regalar-me -com he referit- dos dels seus libres. En realitat, un bon reflex del seu talent literari que no ha passat desapercebut per als segells editorials on publica sovint les seues obres, les quals ha presentat i presentarà aviat en diverses ciutats espanyoles. Un nou literat que s’uneix a una llarga llista de melianers (re)coneguts en aquest camp de la creació i que celebrem tots plegats, com no podia ser d’una altra manera.
