ALLÒ NECESSARI, ALLÒ PRESCINDIBLE

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Fa temps que tinc molt clar que allò que defineix d’alguna manera els trets més acusats de la meua personalitat té a veure amb la realitat d’on vinc, no tant de les idees i les ideologies que també la conformen, inevitablement. Això mateix, que no és un axioma, pot ser rebatut atenent cada cas en particular, tanmateix, cada vegada estic més convençut que un dels mals actuals de la nostra societat és no valorar en la seua justa mesura aquest plantejament, diguem-ne, de base.

D’on venim uns per altres? D’on creuen el nostres joves que procedeixen?, són preguntes que pareixen intranscendents per allò que també les considerem massa òbvies, per la qual cosa ni se les volem plantejar ni, menys encara, li les formulem als nostres descendents. Total, a qui li pot interessar un pretèrit que, pel fet de ser imperfecte, sembla aigua passada?

Si, de veres, sabéssim d’on venim igual viuríem un present menys convuls i més seré en què, posem per cas, no tindrien cabuda ni la crispació política ni tampoc formacions que pesquen en aigües tèrboles. No camparíem en cap paradís, és més que evident, però ho faríem sense l’espasa de Damòcles dels que s’aprofiten de la inquietud dels que no tenen gens clar d’on procedeixen ni menys encara cap on van. Bastants adults d’avui no repararem en el detall, però molts més joves ho fan menys encara per pura lògica. Uns passarem l’equador de les nostres vides amb les maletes carregades, altres corren el risc d’arribar baldats i, si escau, més enganyats que ho férem altres.

Tota aquesta reflexió ve a compte de l’educació i ensenyança rebudes: una no s’entén sense l’altra, com imprescindible és la seua complementarietat. No es pot demanar que la família ensenye i l’escola eduque, entre d’altres raons perquè l’educació –per mínima o millorable que siga- és un patrimoni privatiu que ha de cultivar-se des de ben menuts en casa i enriquir-se en societat. L’ensenyament, partint de l’educació de cada individu, socialitza el coneixement i contribueix decisivament a formar a les persones per a la vida.

Nogensmenys, el desequilibri creixent entre aquests factors -que actuen com a vasos comunicants- ha fet i fa que l’ensenyament en qualsevol de les seues primeres etapes siga bastant més dificultós i ho siga més encara a mesura que els alumnes arriben als estudis superiors. Circumstància que el conjunt del professorat venim detectant des de fa temps in crescendo, és igual el nivell en què desenvolupem el nostre quefer.

Crec, però potser m’equivoque com ja he dit, que els pares i l’entorn afectiu més proper exerceixen en eixe sentit un paper de primer ordre quan es tracta de situar els més joves en les coordenades precises de l’entorn de què provenen, al remat l’experiència viscuda –si volen, la memòria- és una mena de solatge amb estrats que cal conèixer per tal de no tornar a transitar determinats escenaris i, a partir d’ells, construir una nova personalitat amb l’inestimable ajuda de l’ensenyament com a eina de progrés alhora que s’acaba de conformar la personalitat.

Una bona educació, no és tracta que siga perfecta, facilita l’aprenentatge, encara que aquest també puga ser millorable (què no ho és, al remat?); un conjunt de factors entre d’altres més d’aleatoris que poden fer que els estudiants sàpiguen discernir quan toca allò necessari del que és prescindible i madurar lliurement en democràcia. Tots plegats ens evitaríem a bon segur caure en les xarxes de messies, profetes i sectaris confessos o de guant blanc –visibles i anònims- que viuen del desconcert aliè per a surar i fer-ho únicament en benefici propi, amb un llenguatge i unes formes que recorden temps i situacions feliçment superades. Anacronismes, per altra banda, que s’emparen en la llibertat d’expressió, però per a desvirtuar-la i, si pot ser, soscavar-la en un tot val tan contraproduent com nociu.

Ens queixem amb raó de la manca de consens en les lleis d’educació i al fil d’aquestes de plans com del de Bolonya, per no esmentar el dèficit inversor dels ministeris i de les conselleries competents en instal·lacions, material i docents, però tal com esdevé en un altre dels puntals bàsics dels serveis públics, la sanitat, els bons professionals -com els pares responsables- són la salvaguarda de la societat, sobretot en moments complexos. Al capdavall, referents sòlids en el creixement dels més joves.