ALS MEUS VEÏNS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Als meus veïns de ponent i del sud volguera dir-vos des d’aquestes modestes línies que no esteu sols a pesar de les nits fosques, fredes i desangelades d’una tardor humida i obscura en què els matisos s’han tornat monocolors i l’alegria dels xiquets no hi és als carrers dels pobles. Volguera que la quotidianitat tornara a les vostres vides, com just abans de que la llengua destructora dels rius i barrancs us tenallara fins deixar-vos sense alé, que l’aigua que solca el relleu inmemorial no se n’ixira dels reglons i fora només símbol de vida i no de destrucció.
Volguera que els ocells tornaren als arbres i que aquests ens protegiren del sol de migdia, que el suau vent mediterrani se’n portara cap a la mar els núvols amenaçadors i les botigues tornaren a esdevenir tan dinàmiques com abans. Que els mercats congregaren centenars o milers de conciutadans confiats a la recerca del millor producte de temporada, de la peça de vestir necessària, de la joguina, la llepolia o el pastisset per als més menuts. Que xiquets i xiquetes gaudiren despreocupats als patis de les escoletes i els col·legis i els adolescents tornaren contents als instituts. Que les mares i els pares replegaren al migjorn i a mitja vesprada els seus fills en acabar estudis i activitats sense la por al cos, que els més majors veieren transcórrer la vida plàcidament, sense contratemps indesitjables.
Volguera tot això i més encara. Que els treballadors reprengueren les seues professions en tallers, fabriques, oficines i magatzems com abans, que els vehicles a les vies públiques circularen com sempre ho han fet i que la normalitat torne aviat a la vida de tothom. Quan res no era perfecte, però què és la vida en comunitat sinó això mateix: viaranys tan diversos com ho són cada personalitat i les seues circumstàncies. Quan la imperfecció és una nova oportunitat a diari perquè tot vaja millor.
Volguera, en fi, tornar al dia anterior a la tragèdia, aquella jornada en què estaveu tots i compartieu sense saber-ho la gràcia d’estar junts, a recer d’una calamitat indesitjable per inesperada, que alguns no van prevenir ni aturar en gran mesura. Volguera que els vostres parents, amics, coneguts i desconeguts que ja no hi són entre vosaltres no us hagueren deixat sols i desemparats. Volguera que la justícia i el record perenne dels que se n’han anat abans d’hora confluïren i que la desraó no haguera tingut lloc en moments tan summament delicats. Volguera que les matinades, els migdies i les vesprades foren com abans, moments per a celebrar la normalitat, lluny del fang, de les deixalles, d’un munt de morts i desapareguts innocents… dels malsons.
Als meus veïns dir-vos que no esteu sols a pesar de la catàstrofe, quan al nostre país no sap ploure. Una hecatombe en part evitable, que és el que més ens dol a tots plegats. Estem amb vosaltres perquè la vostra desgracia també és nostra.