Amb els ucraïnesos, contra la injustícia i la violència
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Encara que fa quasi una dècada que deixí de pertànyer a una escola de barri de caràcter multicultural, en realitat una mena d’ONU en petit format, l’experiència més inoblidable que aquesta deixà en mi fou formar part d’un col·lectiu heterogeni a gran escala, en què la procedència diversa del seu alumnat (algerians, argentins, armenis, bolivians, colombians, georgians, guineans, iraquians, equatorians, moldaus, marroquins, paquistanesos, romanesos, russos, ucraïnesos, xinesos…) suposava un repte constant d’adaptació com una font d’aprenentatge i renovació continus. Quelcom que mai no he oblidat i que, ara precisament per la situació que viu Ucraïna, me porta a escriure aquestes línies que bé podria haver redactat abans pel que fa a tants altres conflictes dels que aquests estudiants i les seues famílies fugiren a la recerca d’una vida en pau.
Aquells temps en què –sovint- els naturals érem franca minoria en les aules, una de les nacionalitats millor representada era precisament la ucraïnesa, ja passada l’evacuació urgent de milers de xiquets d’aquell país pels efectes nocius de l’esclat de la nuclear de Txernòbil (aleshores part de la URSS i avui territori ocupat il·legalment i per la força de les armes). Un alumnat diria que modèlic a grans trets, dotat d’una notable cultura i un domini de llengües gairebé excepcional, però no només això, uns joves que a més s’integraven amb rapidesa i congeniaven de seguida amb els companys i els docents. Una autèntica delícia, sense infravalorar –res més lluny de la realitat- a la resta de l’estudiantat, tant forà com no.
Aleshores no fugien de la guerra, com avui esdevé tristament, ho feien més bé de les escasses oportunitats que el seu país els oferia i a la recerca d’un present i futur esperançadors. Un repte gens fàcil havent travessat Europa i obrint-se camí en terra estranya i llunyana. Entre d’altres molts, recorde molt bé tant a Yuriy Kurta com a Olesya Karapchievska, dos excel·lents estudiants i millor persones encara, amb un gran sentit de l’humor que els reportà moltes amistats i simpaties pertot arreu. Sengles ucraïnesos que, segurament, com altres després d’ells deixaren una empremta indeleble que seguisc recordant amb inevitable nostàlgia però també preocupació creixent.
Com que l’escola no acaba en eixa etapa de l’adolescència, ambdós seguiren estudiant en la universitat, a pesar que la vida quotidiana seguia sent dura per a les seues famílies malgrat els anys que portaven domiciliats a Mislata. Per desgràcia vaig perdre tot contacte amb ells fa uns anys, quan Yuriy estava convalescent d’una intervenció quirúrgica i vaig creuar-me casualment Olesya en un campus de l’Estudi General.
En aquestes dates turbulentes i descoratjadores faig esment dels dos en representació de la població ucraïnesa resident a casa nostra, gent humil i treballadora, per a solidaritzar-me per la tragèdia que viuen directa o indirectament i per la injustícia que en forma de violència gratuïta pateixen. Servisquen, doncs, com a modest homenatge, estima i mostra de solidaritat dos fragments de les seues col·laboracions pretèrites en la revista escolar que hi hagué en aquella escola de Mislata, entorn de la Creu, datades el 2005 i 2008, respectivament.