AMB LA CRISPACIÓ I LA INTOLERÀNCIA GUANYA LA DESRAÓ
Albert Ferrer Orts Universitat de València
Sabem gestionar la llibertat que guanyàrem després de la mort del dictador? Veient l’enrarit clima polític actual i la seua corretja de transmissió en el conjunt de la societat es comprova que no massa. En part, no sé, perquè en la Transició només pogueren assumir-se unes quantes veritats entre tot un ventall de clarividències per resoldre que, com sol passar, pensaren que s’oblidarien o que més avant trobarien solució en una col·lectivitat plenament democràtica forjada entre les noves generacions. Però no vull parlar d’aquell període pretèrit, vull fer-ho de l’actual.
I és que, quan veig a qualsevol expresident del govern o als que van quedant en conclave mediàtica, se me reboliquen els budells. Uns per altres, arribaren molt joves al cim de l’executiu després de tota una vida dedicada al partit i, des que deixaren de ser-ho, enreden més que aclareixen, crispen més que calmen, enverinen més que sanen. No tenen prou amb les bicoques de què gaudeixen que, damunt, trauen sucosa cullerada de les seues declaracions públiques. Com si durant la seua etapa de governants no hagueren realitzat malifetes, contribuint també per acció o omissió perquè la situació present no millore.
Polítics desficiosos que, per exemple, estigueren darrere dels GAL finançats amb fons reservats repartint estopa indiscriminadament a dreta i sinistra, participaren en una guerra il·legal de sagnants conseqüències per a les seues víctimes innocents, arribaren a negar la crisi econòmica quan els seus efectes perversos eren ja evidents o incitaren activament l’independentisme català per les seues accions en clau purament partidista. Els nostres expresidents farien bé en callar les seues opinions –ni millors ni més vàlides que les de qualsevol ciutadà de a peu-, demanar perdó pels seus flagrants erros i deixar d’influir a favor o en contra en les seues formacions originàries, on, en realitat, no pinten fava a pesar de voler aparentar-ho.
Pot sonar un tant radical la meua opinió, però personalment em sent molt incòmode quan escolte a González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy, els quals ja no representen ningú i, com deia, millor farien en romandre en silenci per a contribuir a l’assoliment d’una pau social que tant necessitem. El rastre que han deixat de la seua gestió el tenim concentrat avui en les institucions: l’executiu, el legislatiu i la judicatura, els tres poders que, separats, haurien de garantir l’estabilitat de la democràcia, sobretot en temps difícils. Com si per a resoldre un problema se’n creés un de major fins a formar una formidable bola de neu de despropòsits que ens ha conduit fins on hi som ara mateix.
Portem massa anys veient com es fomenta la crispació (perquè es governa amb comunistes, nacionalistes i terroristes, perquè sempre ens enganyen, per la Memòria històrica sempre incòmoda, pels indults…) i la intolerància (als immigrants legals o il·legals, al col·lectiu LGTBI i Trans, als pro-avortistes, als defensors de l’eutanàsia, a la pròpia realitat plurinacional, multicultural i idiomàtica del país…) en una confrontació dialèctica que ratlla la violència verbal i l’insult recurrent com a úniques armes parlamentàries. Un escenari que en res contribueix al debat educat i cívic mercès a la paraula i l’argument (si pot ser amb elegància), encara que puguen defensar-se postures radicalment oposades.
No són hores bones per a la democràcia i que no en vinguen de pitjors encara de la mà de la desraó. Creuem els dits. Tampoc podem fer-nos els cecs ni els muts o els sords per meninfots, és responsabilitat de tots reconduir aquest desgavell i cal fer-los-ho saber als nostres representants electes en tot moment, no només quan pertoque votar cada quatre anys. Les formes també importen, i molt.